Florent Schmitt

Florent Schmitt

Biografia
Naixement	28 setembre 1870 Blâmont (França)
Mort	17 agost 1958 (87 anys) Neuilly-sur-Seine (França)
Sepultura	Cementiri de Bagneux
Director Conservatori Regional de Lió
1921 – 1924 ← Marie-Emmanuel-Augustin Savard – Georges Martin Witkowski →
Dades personals
Formació	Conservatoire de Paris
Activitat
Ocupació	compositor, crític musical, musicòleg, pianista
Ocupador	Conservatoire de Paris
Membre de	Académie des Beaux-Arts de l'Institut de France (1936–) Acadèmia reial de les ciències, lletres i belles arts de Bèlgica (1932–)
Gènere	Simfonia i òpera
Moviment	Música clàssica
Professors	Albert Lavignac
Alumnes	César Geoffray
Participà en
1940	col·laboracionisme a França
Obra
Localització dels arxius	Col·leccions Especials i Arxius Universitaris de la Universitat de Victoria [ SC297]
Premis
(1952)  Comandant de la Legió d'Honor (1900)  Premi de Roma  Cavaller de l'Orde de Leopold  resident a la Villa Medici  Comanador de l'Orde de la Corona de Romania

Florent Schmitt (Blâmont, Meurthe i Mosel·la, 28 de setembre de 1870 – Neuilly-sur-Seine, 17 d'agost de 1958) va ser un compositor, pianista i crític musical francès. Figura destacada de la música francesa de la primera meitat del segle XX, va desenvolupar un llenguatge personal que combina l'herència del romanticisme tardà, l'impressionisme musical i una escriptura harmònica i rítmica d'una gran complexitat.

Schmitt va conrear gairebé tots els gèneres musicals, des de la música orquestral i el ballet fins a la música coral, de cambra i per a piano. Entre les seves composicions més conegudes destaquen el Psaume XLVII, La tragèdia de Salomé, el Quintet amb piano, Antoine et Cléopâtre i Dionysiaques. Malgrat haver estat un dels compositors francesos més interpretats durant les primeres dècades del segle XX, la seva música va caure progressivament en l'oblit després de la Segona Guerra Mundial, en part a causa de les controvèrsies relacionades amb les seves opinions polítiques.

Biografia

Infància i formació

Florent Schmitt va néixer el 28 de setembre de 1870 a Blâmont, una població de la Lorena, prop de la frontera alemanya. Va iniciar els estudis musicals a Nancy, on va rebre lliçons del compositor local Gustave Sandré. L'any 1889 va ingressar al Conservatori de París, on va estudiar amb Albert Lavignac, Théodore Dubois, Jules Massenet i, especialment, Gabriel Fauré, que va exercir una influència decisiva en la seva formació.

Durant els anys d'estudiant va coincidir amb compositors com Maurice Ravel, Charles Koechlin i Jean Roger-Ducasse. Schmitt va participar diverses vegades en el concurs del Premi de Roma abans d'obtenir-ne el primer premi l'any 1900 amb la cantata Sémiramis.

La beca del Premi de Roma li va permetre residir a la Vil·la Mèdici, tot i que durant aquest període va fer nombrosos viatges per Europa i la Mediterrània. Va visitar, entre altres indrets, Alemanya, Àustria, Itàlia, Grècia i l'Imperi Otomà. El contacte amb aquestes cultures va contribuir al gust per l'exotisme i les grans construccions orquestrals que caracteritzaria una part important de la seva obra.

Primeres obres i consolidació

Una de les primeres composicions que va consolidar la seva reputació va ser el Psaume XLVII, op. 38, per a soprano, cor, orgue i orquestra, acabat el 1904. L'obra es caracteritza per la monumentalitat de l'escriptura coral, l'ús destacat de la percussió i una orquestració densa i brillant. La seva estrena el 27 de desembre de 1906 va obtenir un èxit considerable i va situar Schmitt entre els compositors francesos més destacats de la seva generació.

Durant aquests anys va formar part de Les Apaches, un grup informal d'artistes, escriptors i músics que es reunia regularment a París i que defensava les tendències artístiques més innovadores. Entre els seus membres hi havia Maurice Ravel, Édouard Bénédictus, Ricardo Viñes, Manuel de Falla i el crític Émile Vuillermoz.

El 1907 va compondre el ballet La tragédie de Salomé per encàrrec de Jacques Rouché, director del Théâtre des Arts de París. La versió original, escrita per a una orquestra d'una vintena d'instrumentistes, tenia una durada aproximada d'una hora. El 1910, Schmitt en va preparar una suite de concert més breu per a una orquestra molt més gran. Aquesta versió es va convertir en una de les seves obres més interpretades i va ser admirada per compositors com Ígor Stravinski.

Una altra obra central d'aquest període és el Quintet amb piano en si menor, op. 51, compost entre 1902 i 1908. D'una durada i unes dimensions poc habituals en el repertori de cambra francès, el quintet mostra la influència de César Franck, Johannes Brahms i Gabriel Fauré, però també una escriptura harmònica i contrapuntística plenament personal.

Activitat institucional i crítica musical

Schmitt va ser un dels membres fundadors de la Société Musicale Indépendante, creada el 1909 com a alternativa a la més conservadora Société Nationale de Musique. L'organització, vinculada a músics com Ravel, Fauré i Koechlin, promovia la interpretació de música contemporània francesa i estrangera.

Entre 1921 i 1924 va dirigir el Conservatori de Lió. Tot i que la seva estada a la ciutat va ser relativament breu, va exercir una influència notable en la vida musical local i va donar suport a compositors joves, entre els quals Pierre-Octave Ferroud.

Del 1929 al 1939 va treballar com a crític musical del diari parisenc Le Temps. Els seus articles i les seves intervencions públiques es caracteritzaven per un estil directe, vehement i sovint polèmic. Era conegut per expressar les seves opinions en veu alta durant els concerts i per defensar o atacar compositors i intèrprets sense gaire diplomàcia.

L'any 1932 va ser nomenat membre associat de l'Acadèmia Reial de Ciències, Lletres i Belles Arts de Bèlgica. El 1936 va succeir Paul Dukas com a membre de la secció de composició musical de l'Acadèmia de Belles Arts de França.

Controvèrsia política

Les posicions polítiques de Schmitt durant les dècades del 1930 i el 1940 han estat objecte de controvèrsia. El novembre de 1933, durant un concert a París en què s'interpretava música del compositor jueu alemany Kurt Weill, Schmitt va participar en una protesta hostil i va proferir consignes favorables a Adolf Hitler. L'episodi va ser recollit per la premsa de l'època i ha estat citat posteriorment com una mostra del seu antisemitisme.

Durant l'ocupació alemanya de França, va participar en algunes activitats culturals promogudes o autoritzades pel règim de Vichy i va acceptar formar part d'organismes musicals oficials. Després de l'Alliberament, el Comitè national d'épuration des gens de lettres, auteurs et compositeurs li va imposar temporalment una prohibició professional. Tanmateix, no va ser condemnat penalment i posteriorment va recuperar la seva posició dins les institucions musicals franceses.

Aquest passat va provocar diverses polèmiques després de la seva mort. Un institut de Saint-Cloud que portava el seu nom des del 1968 va ser rebatejat com a Lycée Alexandre-Dumas el 2005, després d'un debat sobre les seves actituds polítiques i antisemites.

Darrers anys

Després de la Segona Guerra Mundial, Schmitt va continuar component, però la seva música va perdre presència en els programes de concerts. El desenvolupament del neoclassicisme, el serialisme i les noves avantguardes va deixar el seu llenguatge, vinculat a les grans formes i a l'orquestració del canvi de segle, en una posició cada vegada més perifèrica.

Malgrat aquesta pèrdua de popularitat, va continuar rebent reconeixements oficials. El 1952 va ser nomenat comandant de la Legió d'Honor i el 1957 va rebre el Gran Premi Musical de la Ciutat de París. Aquell mateix any va completar la Simfonia núm. 2, op. 137, una de les seves darreres obres de gran format.

Florent Schmitt va morir el 17 d'agost de 1958 a Neuilly-sur-Seine, a l'edat de 87 anys.

Estil musical

La música de Schmitt ocupa una posició intermèdia entre el romanticisme tardà, l'impressionisme i les primeres manifestacions del modernisme francès. La seva escriptura va rebre influències de compositors alemanys com Richard Wagner, Richard Strauss, Brahms i Robert Schumann, però també de Fauré, Debussy i Ravel.

Una de les característiques més destacades de la seva obra és l'orquestració. Schmitt utilitzava grans plantilles instrumentals, nombrosos instruments de percussió i combinacions tímbriques complexes. Les textures poden passar de passatges transparents i delicats a acumulacions sonores d'una gran densitat. Aquest contrast és especialment evident en el Psaume XLVII, La tragédie de Salomé i les suites d'Antoine et Cléopâtre.

El ritme també té un paper essencial en el seu llenguatge. Moltes obres presenten canvis constants de compàs, accents irregulars, superposicions mètriques i ostinati. Aquests procediments, especialment visibles a La tragédie de Salomé i Dionysiaques, anticipen alguns aspectes de l'obra de Stravinski i d'altres compositors de les primeres dècades del segle XX.

En la música de cambra i per a piano, el seu estil tendeix a ser més íntim i contrapuntístic. Obres com el Quintet amb piano, la Sonate libre per a violí i piano, el Quartet de corda i els cicles pianístics Crépuscules, Ombres i Mirages mostren una escriptura harmònica refinada, sovint basada en el cromatisme, les escales modals i els acords ampliats.

Tot i que habitualment és relacionat amb l'impressionisme, Schmitt no es va identificar plenament amb cap escola. El seu llenguatge va mantenir al llarg de la vida una combinació particular de sensualitat tímbrica, energia rítmica, contrapunt dens i formes heretades del segle XIX.

Obra

El catàleg de Schmitt comprèn 138 números d'opus, a més de diverses composicions sense número i arranjaments. Va escriure música orquestral, ballets, música incidental, música coral, cançons, obres de cambra, peces per a piano i música cinematogràfica, però no va completar cap òpera.

Música orquestral i escènica

• En été, op. 10 (1894)
• Sémiramis, op. 14 (1900), cantata
• Le Palais hanté, op. 49 (1904)
• La tragèdia de Salomé, op. 50 (1907)
• Rhapsodie viennoise, op. 58 (1911)
• Dionysiaques, op. 62 (1913), per a banda
• Légende, op. 66 (1918), per a saxòfon, viola o violí i orquestra
• Antoine et Cléopâtre, op. 69 (1920)
• La danse d'Abisag, op. 75 (1925)
• Salammbô, op. 76 (1925), música cinematogràfica
• Symphonie concertante, op. 82 (1928), per a piano i orquestra
• Oriane et le Prince d'Amour, op. 83 (1933)
• Scènes de la vie moyenne, op. 124 (1950)
• Simfonia núm. 2, op. 137 (1957)

Música vocal i coral

• Messe en quatre parties, op. 4
• Psaume XLVII, op. 38 (1904), per a soprano, cor, orgue i orquestra
• Le chant de nuit, op. 48
• En bonnes voix, op. 91, per a conjunt vocal a cappella
• Fables sans morales, op. 130

Música de cambra

• Quintet amb piano en si menor, op. 51
• Sonate libre en deux parties enchaînées, op. 68, per a violí i piano
• À tour d'anches, op. 97, per a piano, oboè, clarinet i fagot
• Quartet de saxòfons, op. 102
• Quartet de corda en sol sostingut major, op. 112
• Hasards, op. 96, per a quartet de vent
• Pour presque tous les temps, op. 134, per a flauta, trio de cordes i piano

Música per a piano

• Soirs, op. 5
• Reflets d'Allemagne, op. 28, per a piano a quatre mans
• Musiques intimes, op. 29
• Feuillets de voyage, op. 26, per a piano a quatre mans
• Crépuscules, op. 56
• Ombres, op. 64
• Mirages, op. 70
• Trois valses nocturnes, op. 31
• Une semaine du petit elfe Ferme-l'œil, op. 58, per a piano a quatre mans

Recepció i llegat

Durant les primeres dècades del segle XX, Schmitt va ser considerat una de les principals figures de la música francesa. Obres com el Psaume XLVII, La tragédie de Salomé i el Quintet amb piano van ser interpretades internacionalment i van rebre elogis per la seva originalitat harmònica, la força rítmica i la riquesa orquestral.

Després de la seva mort, la seva producció va quedar eclipsada per la dels seus contemporanis Debussy, Ravel i Stravinski. La complexitat de les plantilles orquestrals, els canvis en els gustos musicals i la controvèrsia entorn de les seves actituds polítiques van contribuir a aquesta marginació.

A partir de les darreres dècades del segle XX, diverses orquestres, intèrprets i discogràfiques van iniciar una recuperació gradual de la seva música. Les noves gravacions de La tragédie de Salomé, Antoine et Cléopâtre, el Psaume XLVII, la Simfonia núm. 2 i la seva música de cambra han contribuït a una revaloració crítica de la seva obra.

Enllaços externs

• Florent Schmitt al Palazzetto Bru Zane
• Florent Schmitt a l'Académie des Beaux-Arts