Gauche Divine
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | grup d'humans  |
| Història | |
| Fundador | Oriol Regàs i Pagès |
| Governança corporativa | |
| Seu |
|
La Gauche Divine ('esquerra divina' en francès) fou un moviment d'intel·lectuals i artistes d'esquerra de la dècada del 1960 i començaments de la del 1970 que sorgí entorn la discoteca Bocaccio de Barcelona.[1][2]
Història
[modifica]L'escriptor i periodista Joan de Sagarra va ser qui va batejar el grup amb el nom de Gauche Divine[2][3] en una publicació al periòdic Tele/eXpres del 7 d'octubre de 1967[4] arran de la festa de presentació de Tusquets Editores a la sala Price.
La majoria dels seus membres provenien de la burgesia i les classes altes de la capital catalana, entre els quals hi havia arquitectes, novel·listes, filòsofs, poetes, fotògrafs, editors, gent del cinema, models, dissenyadors i interioristes. En l'època tardofranquista el grup es caracteritzà per fer ostentació d'un alliberament en les formes tradicionals d'entendre la vida. Tot i anomenar-se d'esquerres, els seus membres no tenien unes vinculacions polítiques clares, però alguns van passar a integrar-se en grups polítics durant la transició democràtica espanyola.[5]
Hi havia, entre d'altres, escriptors i poetes, com Félix de Azúa, Josep Maria Carandell, Anna Maria i Terenci Moix, Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo i Rosa Regàs; arquitectes i dissenyadors, com Òscar Tusquets, Ricard Bofill, Oriol Bohigas i Elsa Peretti; cantants, com Guillermina Motta i Serrat; fotògrafs, com Colita, Oriol Maspons i Xavier Miserachs; models, com Teresa Gimpera, considerada musa del grup; editors, com Jordi Herralde, Esther Tusquets o Beatriz de Moura; gent del món del cinema, com Gonzalo Herralde i integrants de l'Escola de Barcelona,[5] com Gonzalo Suárez, Romà Gubern, Ricardo Franco o Vicente Aranda; i d'altres, com Jaume Perich, Maria Antònia Mir, Oriol Regàs, Eugeni Trias i Sagnier, Serena Vergano, Albert Puig Palau i Lluís Serrat.
Referències
[modifica]- ↑ «La Gauche Divine». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- 1 2 Vila Sanjuán, Sergio. «Lectura crítica de la 'gauche divine». La Vanguardia, 28-12-2011.
- ↑ Fancelli, Agustí. «Fallece Oriol Regàs, el comprometido anfitrión de la 'gauche-divine». El País, 18-03-2011. Arxivat de l'original el 10-12-2017.
- ↑ Isern, Joan Josep. «Què commemorarem el 2019?». Vilaweb, 31-12-2018.
- 1 2 116 icones turístiques de Catalunya. Barcelona: Ara Llibres, 2011. B-46.2872010.
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Regàs, Oriol. Los años divinos. Ediciones Destino, 2010. ISBN 978-8423342600.
Enllaços externs
[modifica]- «318 - La "gauche divine"» (podcast). En Guàrdia. Catalunya Ràdio, 13-06-2010.
