close
Vés al contingut

Richard Strauss

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaRichard Strauss
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(de) Richard Georg Strauss Modifica el valor a Wikidata
11 juny 1864 Modifica el valor a Wikidata
Múnic (Confederació Germànica) Modifica el valor a Wikidata
Mort8 setembre 1949 Modifica el valor a Wikidata (85 anys)
Garmisch-Partenkirchen (Alemanya Occidental) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaFriedhof Garmisch (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ReligióAteisme cristià Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, músic, llibretista, director d'orquestra, general music director (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereÒpera, simfonia, música clàssica i sardana Modifica el valor a Wikidata
Catàleg raonatRichard-Strauss-Werkverzeichnis (1993) Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Localització dels arxius
Família
CònjugePauline de Ahna Modifica el valor a Wikidata
FillsFranz Strauss Modifica el valor a Wikidata
ParesFranz Strauss Modifica el valor a Wikidata  i Josephine Strauss Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0006309 TMDB (persona): 1116795 IBDB (repartiment): 76480 Spotify: 6pAwHPeExeUbMd5w7Iny6D Apple Music: 198064 Last.fm: Richard+Strauss Musicbrainz: 4cb43d82-824e-4034-b03d-1a98f36f6e16 Lieder.net (compositor): 5869 Discogs: 108439 IMSLP: Category:Strauss,_Richard Allmusic: mn0000307408 Amazon Music (artista): B000APV7WU Goodreads (autor): 1200
Find a Grave: 13380799Modifica el valor a Wikidata
Notes biogràfiques

Richard Strauss Richard Strauss (Múnic, 11 de juny de 1864 - Garmisch-Partenkirchen, 8 de setembre de 1949), fou un director d'orquestra i compositor alemany de música clàssica particularment notable pels seus poemes simfònics, òperes i lieder. La seva llarga trajectòria abasta des del romanticisme tardà fins a la meitat del xx. No té cap relació amb la família dels compositors de valsos vienesos. Richard Strauss, el polifonista modern més important, és un cas singular en la història de la música, tant per la influència exercida sobre els seus contemporanis, com per l'autonomia d'una obra sense fissures ni discontinuïtats.[1] Strauss va tenir sobretot dos referents musicals, Wolfgang Amadeus Mozart i Richard Wagner, i en el seu treball ambdós varen lluitar per la possessió de la seva ànima artística.[2] Es declarà de convicció atea.[3]

Richard Strauss va ser l'únic compositor alemany que va prolongar la tradició de la música simfònica programàtica iniciada per Hector Berlioz i Franz Liszt. Ho va fer amb tanta intensitat, que la va portar a un nivell plenament propi i inconfusible.[4]

Biografia

[modifica]

Avantpassats

[modifica]

Els avantpassats materns de Richard Strauss provenien d’una xarxa familiar bavaresa amb vincles artístics i socials importants. D’aquesta branca sorgiren figures destacades com Ludwig Thoma, Carl Spitzweg i diversos artesans d’Oberammergau, així com la família Pschorr, una de les grans dinasties cerveseres de Múnic. Joseph Pschorr consolidà el negoci familiar en casar-se amb l’hereva dels Hacker, una altra família cervesera. Els Pschorr combinaven prosperitat econòmica amb una forta austeritat domèstica, sentit de l’estalvi i una educació severa. Georg Pschorr era bonhomiós però molt estalviador, mentre que la seva dona tenia un caràcter enèrgic i dominant.[5]

La família Pschorr mantenia un fort sentit de responsabilitat familiar i ajudava econòmicament el seu gendre Franz Strauss, pare de Richard, quan calia. Era una família extensa, molt unida i sociable, amb nombrosos parents dotats per les arts. L’oncle Georg, que feu prosperar la cerveseria, també era un pintor talentós. Richard Strauss dedicaria Der Rosenkavalier als seus estimats parents Pschorr. La mare de Strauss, Josepha Pschorr, era una dona tranquil·la, tímida i bondadosa, però quedà eclipsada pel caràcter més fort del seu marit. Amb els anys patí inestabilitat mental, crisis nervioses i sentiments d’inferioritat que la portaren a ser tractada en institucions psiquiàtriques. Richard no heretà aquesta inestabilitat, però sí una certa hipersensibilitat i tendència a l’excitació emocional.[5]

Franz Strauss, el pare

Per la banda paterna, Franz Strauss provenia de l’Alt Palatinat, una zona bavaresa amb una forta tradició musical. La família Walter, de la seva mare, havia produït durant generacions mestres d’escola, músics parroquials i directors de bandes locals. Franz Joseph Strauss tingué una infantesa dura: el seu pare abandonà la família quan ell tenia cinc anys, i fou criat pels oncles materns. Un d’ells, Franz Michael Walter, li ensenyà diversos instruments, com la trompa, la guitarra, el violí, la trompeta i el saltiri. De petit ja tocava en festes locals, cantava al cor de l’església i feia guàrdies nocturnes a la torre de Nabburg.[6] Franz Strauss es formà en l’ambient musical de Múnic gràcies als seus oncles Walter, amb qui tocà a l’orquestra privada del duc Max i en concerts per a l’alta societat. Era un músic molt competent en diversos instruments, especialment la trompa i la viola, i també compongué algunes peces. Als vint-i-cinc anys entrà a l’Orquestra de l'Òpera de la Cort de Múnic, on treballà durant quaranta-dos anys i esdevingué un músic respectat.[7] Era considerat com un dels millors del seu temps amb aquest instrument, però també un adversari difícil per a Wagner.[8]

El seu caràcter quedà marcat per una infantesa dura: era estricte, inflexible, auster i molt preocupat per l’ordre i la prudència. El seu primer matrimoni fou tràgic: el primer fill morí de tuberculosi, i poc després la seva esposa Elise Seiff i una filla petita moriren de còlera. Amb trenta-dos anys quedà vidu. Dos anys més tard conegué Josepha Pschorr, filla de la família cervesera.[9] Tot i la diferència social i el seu sou modest, acabà casant-s’hi després de set anys, el 29 d'agost de 1863.[10] El matrimoni visqué en un petit pis de la casa Pschorr, a Múnic, on nasqué Richard Strauss l’11 de juny de 1864. La seva germana Johanna nasqué tres anys després, i tots dos foren molt units de petits, amb un caràcter viu i excitable.[8][11]

1864-1894 Joventut a Múnic

[modifica]

Formació musical

[modifica]

La mare era amable i sensible, i el pare tenia una personalitat dominant, temperamental i una mica tirànica, segurament per les dificultats que va haver de viure com a fill il·legítim i per la desgràcia personal que va haver de patir amb la mort de la seva primera dona i dos fills.[9] Franz va inculcar al seu fill apreciar la diligència i l'estalvi, i també precises habilitats musicals i l'amor als clàssics: Mozart (sobretot); la família Strauss era com una escola musical. Al jove Strauss li agradava caminar amb el seu pare per escoltar com tocava la banda en el canvi de guàrdia a la Marienplatz. De retorn a casa xiulava les melodies que havia sentit. Als quatre anys, el seu primer professor de piano fou l'arpista de la cort August Tombo, company del seu pare, i progressà ràpidament. Li agradaven especialment les melodies d’òpera i llegia música amb facilitat.[12] El 1869 es traslladen de casa, del carrer Altheimer Eck, al costat de la fàbrica de la seva mare, al Neuhauserstrasse, [10] en un pis modest sense electricitat ni aigua corrent als pisos superiors. La sala principal tenia com a centre un piano de cua Blüthner, comprat amb una herència de Josepha Strauss, i la casa era senzilla però ordenada, amb mobles Biedermeier, retrats familiars i la taula de cosir de la mare. Des de les finestres se sentia el brogit del carrer, mentre Franz Strauss practicava en una habitació que donava al pati.[13]

L’herència de l’àvia també permeté als pares fer un viatge a Itàlia i passar vuit estius a Sillian, al Tirol, on l’aire de muntanya alleujava l’asma de Franz Strauss. Allà Richard tocava Mendelssohn a l’orgue de l’església, pescava, escalava i gaudia de la natura. D’aquests anys nasqué el seu amor pels Alps, que més tard el portaria a viure a Garmisch.[14]

La família Pschorr mantenia una vida social molt activa però econòmica. Es visitaven sovint, anaven a concerts, teatre i òpera quan trobaven entrades barates, i feien reunions senzilles a casa. Com que gairebé tots tocaven algun instrument o cantaven, els concerts domèstics eren habituals i Richard cresqué envoltat de repertori clàssic.[14] La família també tenia el costum de regalar-se composicions pròpies per aniversaris i festes, que després interpretaven solemnement. Strauss escrigué moltes cançons per a la seva tia Johanna Pschorr, dotada d’una bona veu de mezzosoprano, i en les seves peces de cambra adaptava les dificultats a les capacitats dels familiars, reservant-se sovint la part més difícil. La música ja era el centre de la seva vida.[12] A aquesta edat va compondre les seves primeres obres: Schneiderpolka (La polca del sastre) i Weihnachtslied (Cançó de Nadal), que la seva mare hagué d’escriure perquè ell encara no dominava les lletres. Tot i això, ja podia escriure música a tres veus i fer modulacions sorprenents. També compongué polques, cançons i peces per a piano; una d’elles fou orquestrada pel pare i interpretada per una banda amateur, amb gran admiració dels músics.[15]

Tot i els grans canvis històrics, com la guerra francoprussiana i la incorporació de Baviera al nou Imperi Alemany, en el seu entorn es parlava poc de política: el treball i la música comptaven molt més.[12]

Ludwig Thuille, amb qui Strauss va mantenir una llarga amistat i correspondència
Alexander Ritter va presentar Richard Wagner a Strauss

L'any 1871, als set anys entrà a l’Escola de la Catedral de Múnic i anà per primer cop a l’òpera: el porten a escoltar: El caçador furtiu i La flauta màgica. A la sala Odeon de Múnic intervé en el cor de nens en Tannhäuser.[10] L’any següent començà el violí amb el seu cosí Benno Walter, futur intèrpret del seu Concert per a violí. Als deu anys ingressà al Ludwigsgymnasium, on estudià llatí, grec, francès i matemàtiques, que detestava, i hi conegué companys també interessats per la música, alguns dels quals serien més tard biògrafs seus.[15]

Als onze anys, Richard Strauss començà a estudiar piano amb Carl Niest, que li corregí la tècnica i l’obligà a tocar amb més disciplina. També rebé classes de composició de Friedrich Wilhelm Meyer, director de l’Orquestra de la Cort, que li donà una base tècnica molt sòlida; Strauss li dedicaria més tard la Serenata per a vents, op. 7, en senyal d’agraïment. Tot i les classes de piano, violí i composició, el seu rendiment escolar era molt bo. Un informe del seu mestre Karl Welzhofer el descrivia com un noi viu, atent, entusiasta, incapaç d’estar quiet però molt treballador i dotat d’un fort sentit del deure. Aquests trets —energia, disciplina, atenció i necessitat constant d’activitat— el marcarien també d’adult. Als tretze anys completa una Serenata en sol major per a orquestra, musicada per primera vegada sense cap ajuda, dedicada a Meyer i interpretada per l’orquestra amateur Wilde Gung’l, dirigida pel seu pare.[16] Fins aquell moment ja portava compostes quinze composicions, la majoria per a piano, cançons i música de cambra.[10]

Coneix Ludwig Thuille, quan Pauline Nagiller, una vídua amiga de la mare de Richard, es converteix en la tutora legal de Thuille.[17] Thuille, inicialment més avançat que ell, s’acostà aviat a la «nova música» i influí en Strauss. Tots dos es van estimular mútuament, encara que Strauss el superà en imaginació. Més endavant, Strauss continuà defensant les obres de Thuille, que esdevingué professor al Conservatori de Múnic i un teòric respectat, fins a la seva mort sobtada el 1907.[18]

El 1874 entra al Ludwig-Gymnasium per completar la seva educació secundària. L'any següent comença a estudiar teoria musical amb Friedrich Wilhelm Meyer, així inicia els estudis musicals d'una forma sistemàtica.[19]

El 1878 estableix amistat amb Friedrich Rösch, que seria el seu gran confident, advocat personal i col·lega musical amb avançats estudis de piano.[10]

Pocs es van sorprendre quan la mare de Richard va començar a marcir-se sota la personalitat estentòria del seu marit. Vers la fi de l'any 1870 ja patia episodis perllongats de depressió, causats per un creixent sentiment d'inferioritat (que Franz va fer poc per dissipar), i no va passar gaire temps abans que la seva ment comencés a fallar. Llargues estades en institucions psiquiàtriques primitives no van ajudar a millorar situació, i el 1899 Josephine va amenaçar de suïcidar-se.[7]

El 1879 Thuille és admès a la Königliche Musikschule de Múnic, l'escola on Franz feia classes de trompa. Més influent com a teòric que com a compositor, amb el pas del temps va esdevenir un bon amic de Richard i plegats van gaudir de concerts. Es guarda la correspondència que Strauss li va enviar entre 1877 i 1879 mentre Thuille va haver d'assistir al Gymnasium d'Innsbruck.[17] El 1880 acaba els estudis amb Meyer i l'any següent publica la seva primera obra: Festmarsch per a gran orquestra, Op. 1,[10] mentre diverses obres seves s'interpreten públicament amb èxit a Múnic.[19]

Si bé en un principi, per influència del seu pare, el detestava profundament, la relació de Strauss amb Wagner canvià gradualment. Després d’escoltar Tannhäuser, començà a sentir-se fascinat per aquella música malgrat les reserves tècniques. Durant l’hivern de 1880-1881 estudià d’amagat la partitura de Tristan, perquè el seu pare ho desaprovava. Un dia Franz Strauss el sentí tocar-ne fragments al piano i esclatà indignat, convençut que el fill s’estava desviant perillosament. Amb Die Walküre, Strauss descobrí que les interpretacions de l’època no estaven a l’altura de les partitures de Wagner. Encara no era un wagnerià convençut, però començava a entendre que la nova generació hauria de fer justícia a aquella música. Abans d’això, encara passaria per una etapa d’admiració per Brahms i altres compositors conservadors.[20]

Viena, Berlín, Meiningen

[modifica]

Entra a la Universitat de Múnic el 1882 i aquell mateix any acompanya el seu pare a Bayreuth per veure les primeres representacions de Parsifal i visita Viena, on coneix Hans Richter i Eduard Hanslick. El 1883 passà unes setmanes a Dresden, acollit pel violoncel·lista Ferdinand Böckmann i la seva dona. Allà assistí a òperes i assajos, freqüentà cercles musicals i interpretà la seva Sonata per a violoncel, op. 6, que tingué una bona acollida. La sonata estava dedicada al violoncel·lista txec Hanuš Wihan, membre de l’Orquestra de la Cort de Munic, per a qui més tard Dvořák escriuria el seu Concert per a violoncel. La seva esposa Dora, pianista excel·lent i molt propera a la família Strauss, esdevingué amiga de Johanna Strauss i mantingué una relació molt estreta amb Richard. El matrimoni dels Wihan fou difícil, marcat per la gelosia i el caràcter violent del marit, i acabà en divorci. Dora restà a Múnic, i tot indica que entre ella i Richard Strauss hi hagué durant anys una relació d’afecte profund i d’enamorament, basada en una gran complicitat personal i musical.[21]

La relació entre Richard Strauss i Dora Wihan fou intensa però discreta. Es van escriure moltes cartes durant anys, però tots dos evitaren que aquesta correspondència quedés exposada: ella feu destruir les cartes d’ell i Strauss destruí les d’ella. A Munic hi hagué rumors sobre Dora, cosa que podia perjudicar tant la seva reputació com la de Strauss. Dora marxà a Amèrica i després a Grècia, mentre Strauss coneixia Pauline de Ahna, amb qui es casaria. El 1911, Richard i Dora es retrobaren a Dresden durant els preparatius de l’estrena de Der Rosenkavalier, però Pauline reaccionà amb gelosia i la relació quedà definitivament tallada. Dora continuà sent amiga de Johanna Strauss, però desaparegué de la vida de Richard.[22]

Richard Strauss, de jove

Després de l’estada a Dresden, el desembre de 1884 Strauss emprèn un viatge de tres mesos a Berlín, on s’instal·là en una habitació moblada al centre de la ciutat. Venint de Múnic, quedà fascinat pel moviment de la metròpoli i feu molts contactes musicals i socials: Joseph Joachim, Philipp Spitta, Ernst Radecke, Karl Klindworth, Lola Artôt de Padilla, Hermann Wolff, Hugo Bock i el baró von Hülsen, entre d’altres. També freqüentà pintors, escriptors i salons berlinesos.[23] A Berlín, Strauss es promocionà amb habilitat: tocava el piano en salons, assistia a òperes, concerts i balls, i escrivia a casa comentaris detallats sobre tot el que veia i sentia.[17] També mostrà una clara atracció per dones més madures i segures d’elles mateixes, un tret que més endavant es reflectiria en molts dels seus grans personatges femenins.[23]

El director Hans von Bülow

A través de les connexions del seu pare, Strauss va conèixer els músics més importants de l'època, entre ells el director Hans von Bülow, que li va encarregar la Suite en si bemoll major per a tretze instruments de vent, op. 4, per a l'Orquestra de Meiningen, que ell dirigia. Von Bülow va convidar Strauss a la direcció de l'estrena d'aquest treball a Múnic el novembre de 1884. Fou també la seva estrena com a director.[2] Onze mesos després Von Bülow li oferia el lloc de segon director d'aquesta orquestra i dos mesos més tard, director titular d'aquesta. A partir de llavors l'eminència de Strauss com a director fou paral·lela al seu ascens com a compositor. A partir de llavors va ocupar el lloc de tercer director de l'Òpera de Múnic (1886-1889), director de l'Orquestra de la cort de Weimar (1889-1894), segon i després director principal a Múnic (1894-1898), director d'orquestra (i més tard director) de l'Òpera de la Cort Reial de Berlín (1898-1919), i codirector musical de l'Òpera Estatal de Viena (1919-1924).[2]

El duc Jordi II de Saxònia-Meiningen

Strauss gaudí molt de l’ambient teatral de Meiningen, aleshores un centre important d’innovació escènica sota el duc Jordi II de Saxònia-Meiningen. En aquesta etapa compongué més cançons i la Burleske en re menor per a piano i orquestra, una obra amb un paper destacat per a les timbales. Bülow no la volgué tocar perquè la part de piano era massa difícil per a les seves mans petites, i l’estrena acabà anant a càrrec d’Eugen d’Albert.[24] El duc de Meiningen concedí a Strauss la Creu del Mèrit, la seva màxima distinció artística, cosa que el va satisfer molt. En aquella mateixa etapa, Strauss rebé el primer premi d’un concurs pel seu Quartet per a piano, op. 13, amb felicitació de Clara Schumann; la seva Simfonia en fa menor fou interpretada a Nova York i començà a guanyar alguns diners amb les publicacions. [25]

El 1885 Brahms visità Meiningen i li dirigí diverses obres seves, inclosa la Quarta simfonia, que Strauss comparà amb Beethoven. Tot i l’admiració inicial, Strauss no sentí gaire simpatia personal per Brahms, a qui trobava burgès, fred i poc generós amb Bülow. Més endavant el jutjaria durament, considerant-lo un epígon al costat dels grans cims que, per a ell, eren Beethoven, Wagner, Bach i Mozart.[26]

A partir d’aquí, Strauss començà a donar cada vegada més importància a la “idea poètica” com a motor de la composició. Entenia que una obra podia néixer d’un impuls no musical —un sentiment, una escena, una situació dramàtica— i que aquest contingut podia determinar-ne la forma. Aquesta concepció l’allunyaria progressivament de Brahms i l’acostaria al poema simfònic i a la música d’expressió.[27]

Bülow, malgrat les reserves sobre l’evolució compositiva de Strauss, continuà admirant-ne molt el talent musical i el considerava capaç d’assumir responsabilitats importants des del principi. La seva mort el 1894 afectà profundament Strauss. La preparació d’un concert en memòria seva provocà disputes pel programa, i Strauss acabà refusant dirigir-lo; finalment el concert fou dirigit per Gustav Mahler.[27]

Allà coneix Alexander Ritter, notable violinista i marit d'una neboda de Richard Wagner, del qual era un gran admirador.[10] Ritter va exercir una influència decisiva en el jove músic i el va convertir en l'art de Franz Liszt i de Wagner. Strauss ja havia alimentat prèviament en secret, per no disgustar el seu pare, l'admiració per la música de Wagner.[2] Ritter va instar Strauss a abandonar les formes clàssiques i a expressar les seves idees musicals per mitjà del poema simfònic, tal com Liszt havia fet.[2]

A l'Òpera de Múnic

[modifica]

El 1886, després d'un viatge a Itàlia,[1] completa la simfonia fantàstica Aus Italien, op. 16, una fantasia simfònica en quatre moviments de caràcter descriptiu.[28] És una simfonia clàssica plena d’expressió poètica: les ruïnes de Roma evoquen malenconia, la platja de Sorrento inspira una música d’onades i el final retrata l’agitació de Nàpols, amb la melodia popular Funiculì, funiculà. L’obra desconcertà i fou xiulada a Múnic el 1887.[29]

Mentrestant, la seva reputació com a director creixia: dirigia a Milà, Berlín i Hamburg, i amb només vint-i-dos anys entrà a l’equip de direcció de l’Òpera de la Cort de Múnic, la seva ciutat natal,[30] treballant al costat de Hermann Levi i Franz Fischer. La realitat, però, fou decebedora. Bülow ja li havia advertit que era millor ser primer director en un lloc menor que tercer en una jerarquia com la de Múnic. Strauss, ple d’energia i entusiasme wagnerià, es trobà dirigint repertori rutinari amb una orquestra escèptica i molt acostumada als seus hàbits. Malgrat això, aquells anys li serviren per conèixer el món real del teatre i per mantenir contacte amb Alexander Ritter i el seu cercle, que es reunia diàriament per discutir música. També començà la seva sèrie de poemes simfònics. El primer fou Macbeth, encara que el número d’opus el situa després de Don Juan. Macbeth, que impressionà molt a Bülow després de les modificacions aconsellades per ell mateix, obtingué una gran recepció a Berlín el 1892, quan Strauss la dirigí ell mateix.[31]

A la primavera comença una història d'amor amb Cäcilie Wenzel, actriu de la cort.[10] L'agost de 1887 coneix Pauline de Ahna, una alumna de cant, que esdevindria la seva esposa. Escriu el primer lied popular: Serenata. op. 17.[1]

Director de Weimar

[modifica]

L'any següent és l'assistent musical a Bayreuth de Parsifal.[1] Després dels tres anys decebedors a Múnic, Strauss es traslladà la tardor de 1889 a Weimar com a segon Kapellmeister. La ciutat era més petita que Múnic, però tenia un gran pes cultural per Goethe, Schiller i Liszt, i l’intendent Hans von Bronsart venia de l’òrbita lisztiana. Strauss hi arribà amb molta energia acumulada i amb ganes de modernitzar el teatre. El seu superior era Eduard Lassen, antic Hofkapellmeister, amable i veterà. Lassen li permeté dirigir alguns concerts i bona part del repertori alemany, excepte les grans obres més prestigioses.[32]

El novembre de 1889 va dirigir l'estrena de Don Juan, op. 20, escrit el 1888. Fou la primera obra plenament pròpia de Strauss. A diferència d’Aus Italien, ja no sembla una obra d’aprenentatge: el llenguatge és inconfusible, lliure d’imitacions, fins i tot de Wagner. La idea poètica dona forma a l’obra, feta d’episodis diversos però perfectament units, amb una orquestració brillant, sensual i plena d’energia.[33] Es pot considerar la primera peça que mostra la seva maduresa, brillant tècnicament i d'un gran impuls vital.[28] . L’èxit fou immediat i sorollós, i obtingué un contracte amb l'orquestra de Weimar com a director, que durarà fins al 1894.[2] Don Juan va consagrar Strauss com un dels compositors més importants del moment, amb gran prestigi a nivell internacional, que el va acompanyar fins a la seva mort. La recepció triomfal d'aquesta obra el va portar a ser proclamat l'hereu de Wagner.

A Weimar, Strauss volgué reparar simbòlicament l’hostilitat del seu pare envers Wagner. Fundà una branca de la Societat Wagner, feu conferències amb exemples al piano i treballà per representar Wagner amb la màxima fidelitat possible. Volia oferir Lohengrin, Tannhäuser i Tristan sense talls, cosa gairebé excepcional en un teatre provincial. Cosima Wagner li donava consells, i ell es preocupava molt per respectar les indicacions escèniques del mestre. Per a la representació número 100 de Lohengrin a Weimar, Strauss exigí nous decorats i vestuari, perquè els antics li semblaven indignes. Fins i tot oferí diners propis, que en realitat no podia permetre’s, fins que finalment el duc autoritzà la despesa. Cosima Wagner assistí a la funció i en quedà impressionada.[34] Strauss també seguí l’exemple de Liszt com a defensor d’altres compositors. A Weimar promogué obres de Thuille, Ritter, Humperdinck i Mahler, i al llarg de la vida ajudaria músics molt diferents, com Schreker o Schönberg. Una de les grans fites fou l’estrena, el 25 de desembre de 1893, de Hänsel und Gretel de Humperdinck, dirigida per Strauss, que la considerava una obra mestra per la seva frescor, humor, melodies, orquestració i caràcter genuïnament alemany.[35]

Entre novembre de 1892 i juny de 1893 viatjà per Itàlia, Grècia, Egipte, Sicília, de nou Itàlia i Suïssa. Itàlia ja l’havia inspirat abans; Grècia li obrí un horitzó espiritual nou, fins al punt que de vell es veuria com un “alemany grec”. A Egipte descobrí colors sonors que més tard aprofitaria a Salome i a Die Ägyptische Helena, lluny dels tòpics orientals habituals. El viatge també fou un període de reflexió profunda. Sol, lluny d’Alemanya, llegí Schopenhauer, Nietzsche, Èsquil, Plató, Sòfocles i Goethe, i començà a formar una filosofia pròpia. En les cartes afirmava que la felicitat autèntica es trobava en l’aïllament creatiu i en la recepció de les grans obres d’art. La creació, per a ell, ja no depenia tant de l’èxit exterior com del goig mateix de donar forma a les idees.[36]

En aquest moment, Strauss para atenció en l'òpera. L'estiu de 1887, Ritter ja havia suggerit l'argument medieval de Guntram i Strauss es va embarcar en la tasca d'escriure ell mateix el llibret, seguint els passos del mestre Wagner. El nom del protagonista, Guntram, és una combinació de Gunther i Wolfram, i el seu caràcter un híbrid de Tannhäuser i Parsifal. De la mateixa estela van sorgir Freihild i Freidhold. Strauss va acabar l'esborrany de Guntram a l'hotel Shepheard's del Caire la nit de Nadal de 1892, i va anotar: "Gràcies a Déu! I al sagrat Wagner!". Strauss creia haver trobat una síntesi entre Wagner i el seu propi llenguatge: una òpera filosòfica, melòdica, contrapuntística i brillantment orquestrada. Quan tornà a Alemanya el juny de 1893, ja havia acabat l’orquestració del segon acte. També tornava físicament recuperat i mentalment transformat: el viatge l’havia fet madurar.[37]

La partitura completa va estar llesta el 5 de setembre següent. L'òpera es va estrenar a Weimar el 10 de maig de 1894, amb direcció del mateix Strauss i dedicada als seus pares.[38] L’estrena a Weimar fou molt difícil. L’orquestra era petita per a una obra tan exigent, i el paper de Guntram resultava gairebé inhumà per al tenor Heinrich Zeller, que arribava cada cop més afònic als assajos. En canvi, Pauline de Ahna, promesa de Strauss, dominava perfectament la seva part i fou molt aplaudida. L’episodi en què ella, irritada perquè Strauss no l’aturava als assajos, li llançà la partitura vocal mostra el seu temperament.[39] Aquest mateix dia es va anunciar el seu compromís matrimonial amb Pauline de Ahna, creadora del paper de Freihild. Les crítiques van ser bastant fredes. Molt pitjors van ser les de l'estrena a Múnic l'any següent, que només van salvar la interpretació de Pauline. Aviat l'obra va deixar de programar-se.

Pauline de Ahna, soprano alumna de Strauss, que el 1894 es convertí en la seva esposa

Richard i Pauline es coneixien des del 1887, quan fou la seva alumna de cant i es van casar al setembre de 1894. La personalitat tempestuosa, amb falta de tacte de Paulina, era el revers del caràcter distant del seu marit. El seu comportament excèntric és objecte d'un sens fi d'anècdotes, la majoria veritables. No obstant això, el matrimoni funcionà, entre ells s'adoraven i així ho demostren els 55 anys que varen estar junts.[2]

Guntram era una obra immersa en un clar i formal neowagnerisme, que va constituir un seriós fracàs davant d'un públic, l'alemany, al qual li agradava menys Wagner que al francès, i que estava impressionat, al pas del segle, pel verisme. Aquest sotrac va descoratjar Strauss de tornar a escriure música per a l'escena fins a sis anys després. El 1940 se'n va estrenar a Weimar una versió revisada, amb mitja hora menys de música que l'original. Malgrat basar-se en un fluix llibret que no va funcionar bé dramàticament, defectes que la mantenen fora del repertori, Guntram conté moments molt inspirats que anuncien el llenguatge musical de l'Strauss madur, tancat en una cotilla wagneriana de la qual molt aviat es va desprendre. Per exemple, la bella i extensa ària de Freihild del tercer acte fixa ja un model a què Strauss s'adherirà fidelment en la seva producció posterior fins a culminar amb l'escena final de Capriccio. Al costat de passatges d'audàcia comparable als Gurre-Lieder de Schönberg trobem autocitacions (tema de la infància de la Mort i transfiguració en l'ària de Guntram del primer acte, i "autocitacions futures". Alguns temes van trobar cabuda en posteriors poemes simfònics: a la primera secció del Preludi se sent un tema d'Una vida d'heroi, i el tema de les violes el tornarem a trobar en Don Quixote.[40]

Richard Strauss el 1909

Després escriuria una sèrie de poemes simfònics Tod und Verkläung (Mort i transfiguració, 1888-1889), Till Eulenspigiegels lustige Streiche (1894-1895), Also sprach Zarathustra (Així parlà Zaratustra, 1896), molt conegut avui per haver estat usat en la banda sonora del film 2001, A Space Odyssey de Stanley Kubrick, Don Quixote (1897), i Ein Heldenleben (Una vida d'heroi, 1897-1898). Eren veritables drames musicals sense text, programàtics, en què destaca el progressiu perfeccionament del llenguatge musical i de la instrumentació, així com la caracterització psicològica dels personatges i de la descripció de les situacions a través de motius conductors o leitmotiv, segons el procediment que Wagner portà a la màxima expressió.[19]

Segona etapa a Múnic

[modifica]

1898-1918, Berlín, els anys d'or

[modifica]
Richard Strauss el 1910

Després de diversos enfrontaments amb la direcció del Teatre de Múnic, el març de 1988 s'assabenta que Felix Weingartner vol abandonar l'Òpera de Berlín i Strauss s'interessa pel lloc. A l'abril, en una visita a la ciutat per presenciar una interpretació del seu melodrama Enoch Arden, arriba a un acord amb el director dels Reials Teatres Prussians; signa un contracte de deu anys com a primer director de l'Òpera Reial de Berlín, compartit amb Karl Muck. Els vint anys que passarà a Berlín, especialment els anteriors a l'esclat de la Primera Guerra Mundial, seran el període més important per a Strauss, com a director i com a compositor.[9]

Els anys 1898 i 1899 va veure l'estrena, respectivament, de dos dels més ambiciosos poemes simfònics de Strauss, Don Quixote i Ein Heldenleben ('Una vida d'heroi'). El 1900 inicia la composició de Feuersnot, espècie de paròdia, en clau humorística, d'Els mestres cantaires, de la qual, en alguns aspectes, es pot considerar una continuació. Per diversos motius, aquesta segona òpera anticipa la futura textura del drama straussià, pel que fa a l'exuberant ús del marc orquestral i, singularment, moments d'El cavaller de la rosa i fins i tot la inquietant mobilitat d'Elektra. L'estrena en fou el 21 de novembre de 1901 al Hoftheater de Dresden dirigida per Ernst von Schuch. Fou un gran èxit, però no rotund. En aquell temps, els teatres oficials eren dignes centres de moral i pedagogia social, i l'obra era excessivament sensual i picant.[1] Gustav Mahler va dirigir-ne l'estrena a la Hofoper de Viena el 29 de gener de 1902, en presència del compositor, però va ser un fiasco, tot i l'acurada preparació musical de Mahler.[41] El públic no perdonà a Strauss la burla que reflecteix, a mig camí entre el pamflet polític i la sàtira.[19]

Hugo von Hofmannsthal el 1893

Després de Feuersnot, Strauss es concentrà en la composició de Taillefer, un enorme fresc simfonico-coral amb 146 instrumentistes i cor mixt, sobre l'homònima balada de Ludwig Uhland.[42]

El 1902, va assistir a Berlín a la representació de l'obra de teatre d'Oscar Wilde Salomé, amb la posada en escena del cèlebre Max Reinhardt. Salomé propiciarà a Strauss un entusiasme impetuós i de nou l'irresistible impuls de crear música per a l'escena. Strauss va assistir també a la representació de l'Elektra del jove i brillant poeta i dramaturg austríac Hugo von Hofmannsthal el 1904, el muntatge tornava a ser de Max Reinhardt. Strauss es trobava en aquells moments lliurat a la composició de la seva Salomé[19] sobre un llibret propi, que finalment estrenaria el 1905. Tot i que Salomé va ser considerada per alguns com a blasfema i obscena, va triomfar en els principals teatres d'òpera amb una reacció tan extrema com la que va tenir Don Juan, excepte a Viena, on la censura va prohibir a Gustav Mahler de posar-la en escena.[2] L'òpera és famosa per la Dansa dels set vels, que en la seva època va resultar escandalosa. Amb Salomé portà a les últimes conseqüències el llenguatge cromàtic wagnerià.[28] Es pot parlar a partir de llavors amb propietat d'un "estil Salomé" imperant en l'època, en el qual tenen tanta cabuda, en plena eclosió del modernisme, tant l'òpera straussiana, com els gravats de Beardsley o la pintura de Gustav Klimt.[19]

El 1904 ell i Paulina, que va ser la principal exponent de les seves cançons, van anar de gira pels Estats Units, on a la ciutat de Nova York es va fer l'estrena de la seva Symphonia Domestica, amorosa contemplació de la seva intimitat familiar.[42]

Actuà diverses vegades a Barcelona com a director d'orquestra, donant-hi a conèixer obres seves, com els tres concerts que va dirigir al Palau de la Música al capdavant de la Filharmònica de Berlín l'any 1908.

El 1909 l'òpera Elektra va marcar la primera col·laboració amb Hugo von Hofmannsthal. En els vint anys següents, cinc òperes van portar la música de Strauss i el llibret de Hofmannsthal. El 1911 s'estrenà la seva segona òpera junts, Der Rosenkavalier, que va aconseguir un èxit popular de primera magnitud. Les seves òperes posteriors junts van ser Ariadne auf Naxos (1912, Ariadna a Naxos), Die Frau ohne Schatten (1919, La dona sense ombra), i Die ägyptische Helena (1928, L'Helena egípcia). Però el 1929 Hofmannsthal va morir mentre treballava en l'òpera Arabella, fet que deixà Strauss desconsolat.[2]

Elektra es va estrenar a Dresden el 1909 i el mateix any va arribar a Viena, gràcies a la intervenció de Gustav Mahler, amic de Strauss i que aleshores ocupava el lloc de director musical del teatre de l'Òpera del Ring de la capital austríaca. Juntament amb Salomé, configura un tractament vocal i orquestral de trets marcadament expressionistes, allunyats (a excepció de l'ús del leitmotiv) dels preceptes wagnerians de les dues primeres òperes straussianes, Guntram i Feuersnot.

1919-1924, Viena, entre dos imperis

[modifica]

Després de 1908 Strauss va viure a Garmisch, a Baviera, en una vil·la que es va construir amb els drets d'autor de Salomé. Va dirigir a Berlín fins a 1919, quan va accedir a convertir-se en el director adjunt de Franz Schalk de l'Òpera Estatal de Viena. El seu nomenament va resultar desafortunat, ja que va coincidir amb un estat d'ànim després de la guerra que va relegar Strauss i compositors romàntics tardans similars a la categoria de "passats de moda". Strauss ni tenia interès ni era expert en política, nacional o musical, i va dimitir del seu càrrec a Viena el 1924. Aquesta ingenuïtat política va tacar la reputació de Strauss quan els nacionalsocialistes van arribar al poder a Alemanya el 1933. Encara que capaç de manipular els grans ducs i emperadors, que va demostrar no ser rival per als totalitaris implacables del Tercer Reich, i sense adonar-se'n es va deixar utilitzar per ells durant un temps. Així, des de 1933 fins a 1935 va exercir com a president de Reichsmusikkammer d'Alemanya, que va ser l'Oficina de la Música de l'Estat. Però, el darrer any va caure en desgràcia amb el règim nazi. Després de la mort de Hofmannsthal el 1929, va col·laborar amb el dramaturg jueu Stefan Zweig en una òpera còmica, Die Frau ohne Schatten (1935, La dona silenciosa). Aquesta col·laboració fou inacceptable per als nazis. L'òpera va ser prohibida després de quatre actuacions i Strauss es va veure obligat a treballar amb el llibretista Joseph Gregorio. El fet que l'esposa del seu fill fos jueva també es va alinear en contra d'ell. Per sobre de tot, Strauss era un home de família, i va utilitzar tota la seva influència com a compositor alemany viu més important per a protegir la seva nora i els seus dos fills. Va passar part de la Segona Guerra Mundial a Viena, on estava fora dels reflectors, i el 1945 es va traslladar a Suïssa. Tribunals de desnazificació aliats finalment van netejar el seu nom, i Strauss va tornar a Garmisch el 1949, on va morir tres mesos després de la celebració del seu 85è aniversari.

Mort de Hofmannsthal: crisi personal i política

[modifica]
Sonata de Richard Strauss per a rotlle de pianola conservada al Museu de la Música de Barcelona

La següent òpera de Strauss va ser Elektra, en la qual fa ús d'un llenguatge dissonant més extrem, i on col·laborà amb el poeta Hugo von Hofmannsthal, amb qui tornaria a treballar en altres ocasions. En aquestes darreres composicions Strauss va moderar el seu llenguatge harmònic, amb el resultat d'obres com Der Rosenkavalier (El cavaller de la rosa, 1910), la qual obtingué un gran èxit. Strauss continua component òperes a intervals regulars fins al 1940. Ariadne auf Naxos (Ariadna a Naxos, 1912), Die Frau ohne Schatten (La dona sense ombra, 1918), Intermezzo (1923), L'Helena egípcia (1927), i Arabella (1932), totes amb col·laboració de Hofmannsthal; i Die schweigsame Frau (1934), amb Stefan Zweig com a llibretista; Friedenstag (1936) i Daphne (1937, llibret de Joseph Gregor i Zweig); Die Liebe der Danae (1940, amb Gregor) i Capriccio (amb llibret de Clemens Krauss) (1941).

Després d'estrenar Arabella a Dresden, el novembre de 1933 Joseph Goebbels va designar-lo, sense haver-li consultat, president de la Reichsmusikkammer (Associació de Compositors Alemanys).[19] Strauss va resoldre seguir en el seu càrrec i va provar de mantenir-se apolític, una decisió per la qual va ser criticat. Tot i això, el 18 d'agost del 1934 va signar un manifest en favor de Hitler al diari nazi el Völkischer Beobachter amb l'ocasió del referèndum sobre el cap d'estat del Reich.[43] Hitler va forçar Strauss a renunciar a la seva postura el 1935 després que el compositor s'arrisqués a no voler treure Stefan Zweig (jueu) del cartell de Die schweigsame Frau (La dona silenciosa); Zweig era l'autor del llibret, jueu i amic de Strauss.

El 1936 compon l'Himne dels Jocs Olímpics de Berlín.[19] La seva decisió de produir Friedenstag el 1938, una òpera en un acte que presenta una fortalesa assetjada durant les guerres mundials –essencialment un himne a la pau i amb un velat criticisme al Tercer Reich– durant un temps en què una nació sencera estava preparada per la guerra, va ser vist com extraordinàriament valent. Amb els seus contrasts entre llibertat i esclavisme, guerra i pau, llum i foscor, aquest treball es considera més relacionat amb Fidelio que qualsevol altra òpera recent de Strauss. A la fi de la Segona Guerra Mundial va ser llistat a la Gottbegnadeten-Liste d'artistes considerats com a irreemplaçables que eren exempts de serveis al front per a protegir l'heretatge cultural alemany.

Ja que la jove de Strauss, Alice, era jueva, va adonar-se del risc que això representava; alguns han assenyalat que això el podria haver aturat de parlar clar. També s'ha suggerit que hauria intentat, des de la seva posició oficial, protegir els amics i col·legues jueus.

El 1942 estrena Capriccio a Múnic. El 1944 prepara per a Salzburg l'òpera Die Liebe der Danae que no va arribar a estrenar-se fins al 1952.[19] El 1948 Strauss va compondre el seu darrer treball: Vier letzte Lieder (Quatre darreres cançons) per a soprano i orquestra. Tota la seva vida havia compost lieder, però aquests són els més coneguts. El llenguatge harmònic i melòdic ha estat vist, de vegades, com passat de moda per al seu temps, quan es compara el seu treball amb el dels nous compositors. Les cançons mai no han estat populars, ni per a les audiències, ni per a les representacions.

La tomba el 2024.

Richard Strauss va morir el 8 de setembre de 1949 a Garmisch-Partenkirchen, Alemanya. Les restes de Strauss van ser cremades. L'urna està enterrada al cementiri de Garmisch a Garmisch-Partenkirchen en una tomba on hi ha la seva dona Pauline, el seu fill Franz (1898–1980) i la seva dona Alice (1904–1991), el net Richard (1927–2007) i la dona Gabrielle. , de soltera Hotter (1939–2020), i el net Christian i la seva dona Brigitte, de soltera Eckhardt (1925–1988), van ser enterrats.

Richard Strauss no estava relacionat, ni ha de ser confós, amb Johann Strauss, o els seus fills, compositors vienesos de valsos populars.

Obres principals

[modifica]

Poemes simfònics

[modifica]

Altres obres orquestrals

[modifica]

Òpera

[modifica]

Ballet

[modifica]
  • Josephslegende (La llegenda de Josep) (1914)
  • Crême chantilly (Schlagobers) (1924)

Cor

[modifica]
  • Zwei Gesänge, op. 34 (1896/97) - 1. Der Abend 2. Hymne
  • Deutsche Motette, op. 62 (1913)
  • Die Göttin im Putzzimmer (1935) Männerchöre (1935)
  • An den Baum Daphne (1943)

Altres obres

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Richard Strauss

Monografies

[modifica]
  • El compositor alemany Alfred Schattmann va escriure una molt completa monografia sobre Strauss.
  • El compositor i crític musical Georg Göhler va escriure crítiques ferotges vers Strauss.[45]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 3 4 5 Panofsky, Walter. Richard Strauss. Madrid: Alianza Editorial, 1988. ISBN 84-206-8539-9.
  2. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Biografia a britannica.com
  3. ↑ «The 50 Most Brilliant Atheists of All Time» (en anglès). Brainz.org. [Consulta: 22 juliol 2013].
  4. ↑ «Lyric Suite». The Essential 20th Century Repertoire for Orchestra. Universal Edition. [Consulta: 21 febrer 2026].
  5. 1 2 Wilhelm, 1989, p. 14.
  6. ↑ Wilhelm, 1989, p. 15.
  7. 1 2 Boyden, Matthew «Richard Strauss» (en anglès). The New York Times.
  8. 1 2 Wilhelm, 1989, p. 16.
  9. 1 2 3 Pérez Adrián, Enrique. Strauss. Discografia recomendada. Obra completa comentada. Barcelona: Ediciones Península, 2000. ISBN 84-8307-306-4.
  10. 1 2 3 4 5 6 7 8 Youmans, Charles. The Cambridge Companion to Richard Strauss. Cambridge University Press, 2010. ISBN 9780521899307.
  11. ↑ Biografia a richardstrauss.at[Enllaç no actiu]
  12. 1 2 3 Wilhelm, 1989, p. 20.
  13. ↑ Wilhelm, 1989, p. 18.
  14. 1 2 Wilhelm, 1989, p. 19.
  15. 1 2 Wilhelm, 1989, p. 21.
  16. ↑ Wilhelm, 1989, p. 22.
  17. 1 2 3 Gilliam, Bryan. Vida de Richard Strauss. Ediciones AKAL, 2003. ISBN 9788483232538.
  18. ↑ Wilhelm, 1989, p. 26.
  19. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Alier, Roger. Elektra. Richard Strauss. Barcelona: Edicions Daimon, 1984. ISBN 84-231-2703-6.
  20. ↑ Wilhelm, 1989, p. 27.
  21. ↑ Wilhelm, 1989, p. 29.
  22. ↑ Wilhelm, 1989, p. 30.
  23. 1 2 Wilhelm, 1989, p. 31.
  24. ↑ Wilhelm, 1989, p. 34.
  25. ↑ Wilhelm, 1989, p. 35.
  26. ↑ Wilhelm, 1989, p. 36.
  27. 1 2 Wilhelm, 1989, p. 37.
  28. 1 2 3 «Richard Strauss». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  29. ↑ Wilhelm, 1989, p. 38.
  30. ↑ Wilhelm, 1989, p. 40.
  31. ↑ Wilhelm, 1989, p. 41.
  32. ↑ Wilhelm, 1989, p. 43.
  33. ↑ Wilhelm, 1989, p. 42.
  34. ↑ Wilhelm, 1989, p. 44.
  35. ↑ Wilhelm, 1989, p. 45.
  36. ↑ Wilhelm, 1989, p. 49.
  37. ↑ Wilhelm, 1989, p. 51.
  38. ↑ «Detalls a operone.de». Arxivat de l'original el 2017-09-25. [Consulta: 23 juliol 2012].
  39. ↑ Wilhelm, 1989, p. 52.
  40. ↑ Anàlisi de Guntram a diverdi.com
  41. ↑ Dorn Morrison, Julie. Mahler, Strauss, and Feuersnot: Emblems of Modernity at the Vienna Court Opera. Opera Quarterly (1999) 15(3): 377-389, 1999.
  42. 1 2 Alier, Roger. Salomé. Richard Strauss. Barcelona: Edicions Daimon, 1984. ISBN 84-231-2692-7.
  43. ↑ «Langer Abschied» (en alemany). Der Spiegel, 23, 05-06-1989.
  44. ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 26, pàg. 382 (ISBN 84-239-4526-X)
  45. ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 26, pàg. 460 (ISBN 84-239-4526-X)

Bibliografia

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Richard_Strauss&oldid=37429134»