Philip Glass

Philip Glass

Biografia
Naixement	(en) Philip Morris Glass 31 gener 1937 (89 anys) Baltimore (Maryland)
Religió	Budisme i judaisme
Formació	Juilliard School (1956–1959) Universitat de Chicago - filosofia, matemàtiques (1952–) Fontainebleau Schools Peabody Institute
Es coneix per	Música minimalista
Activitat
Ocupació	compositor, llibretista, compositor de bandes sonores, pianista, actor de repartiment
Activitat	1964 -
Membre de	Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències Societat Filosòfica Americana
Gènere	Òpera, simfonia, Dixieland i música minimalista
Professors	Nadia Boulanger, Vincent Persichetti, William Bergsma i Darius Milhaud
Alumnes	Antonio Pinto
Instrument	Piano, baix i bateria
Segell discogràfic	Virgin Records
Obra
Obres destacables (1994) La Belle et la Bête (en) (1996) Symphony No. 4 (en) (1997) Monsters of Grace (2005) Symphony No. 7 (en)
Família
Cònjuge	JoAnne Akalaitis
Fills	Juliet Glass, Marlowe Glass
Premis
(2015)  Premi Glenn Gould (2012)  Praemium Imperiale (2003)  BAFTA a la millor música, per l'obra Les hores  Cavaller de les Arts i les Lletres  Classic Brit Awards  Membre de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències  Premi James Parks Morton Interfaith  Medalla Nacional de les Arts  Programa Fulbright  Kennedy Center Honors
Lloc web	philipglass.com

Philip Glass (Baltimore, 31 de gener de 1937) és un compositor i pianista estatunidenc. És àmpliament considerat un dels compositors més influents de finals del segle XX. L'obra de Glass s'ha associat al minimalisme, construïda a partir de frases repetitives i capes canviants. Ell mateix es va descriure com a compositor de «música amb estructures repetitives», estil que ha contribuït a fer evolucionar.

Glass va fundar el Philip Glass Ensemble el 1968. Ha escrit 15 òperes, nombroses òperes de cambra i obres de teatre musical, 15 simfonies, 12 concerts, nou quartets de corda, diverses altres peces de música de cambra i moltes bandes sonores. Ha rebut quatre nominacions als Premis Grammy, incloses dues al Grammy a la millor composició clàssica contemporània per Satyagraha (1987) i Quartet de corda núm. 2 (1988). Ha rebut tres nominacions a l'Oscar a la millor banda sonora original per Kundun (1997) de Martin Scorsese, Les hores (2002) de Stephen Daldry i Notes on a Scandal (2006) de Richard Eyre. També va compondre les bandes sonores de Koyaanisqatsi (1982), Mishima: A Life in Four Chapters (1985), Hamburger Hill (1987), The Thin Blue Line (1988), Candyman (1992), The Truman Show (1998) i L'il·lusionista (2006).

Glass és conegut per la composició de les òperes Einstein on the Beach (1976), Satyagraha (1980), Akhnaten (1983), The Voyage (1992) i The Perfect American (2013). També va escriure les partitures per a produccions de Broadway com els revivals de The Elephant Man (2002), The Crucible (2016) i King Lear (2019). Per aquesta última va guanyar el Drama Desk Award a la millor música en una obra de teatre.

Glass ha rebut nombrosos reconeixements, incloent-hi un Premi BAFTA, un Drama Desk Award i un Globus d'Or, així com nominacions a tres Oscar, quatre Grammy i un Primetime Emmy Award. Ha rebut també l'Orde de les Arts i les Lletres el 1995, la Medalla Nacional de les Arts el 2010, els Kennedy Center Honors el 2018 i el Grammy Trustees Award el 2020. El 2025, va rebre el premi Assoliment al llarg de la vida de la World Soundtrack Academy.

Vida primerenca i formació

Glass al Baltimore City College el 1952

Glass va néixer a Baltimore, Maryland, el 31 de gener de 1937, fill d'Ida (de soltera Gouline) i Benjamin Charles Glass. La seva família eren emigrants jueus letons i jueus russos. El seu pare tenia una botiga de discos i la seva mare era bibliotecària. En les seves memòries, Glass recorda que al final de la Segona Guerra Mundial la seva mare ajudava els supervivents de l'Holocaust jueus, convidant els nouvinguts a Amèrica a quedar-se a casa seva fins que poguessin trobar feina i un lloc on viure. Va desenvolupar un pla per ajudar-los a aprendre anglès i adquirir habilitats per trobar feina. La seva germana, Sheppie, faria més endavant una tasca semblant com a membre activa del International Rescue Committee. Sheppie va morir l'abril del 2024, a vuitanta-vuit anys, i estava casada amb Morton I. Abramowitz.

Glass va desenvolupar la seva afició per la música gràcies al seu pare, i descobrí més tard que la família paterna comptava amb molts músics. La seva cosina Cevia era pianista clàssica, mentre que d'altres havien treballat al vodevil. Va saber que la seva família estava relacionada amb Al Jolson. El pare de Glass rebia sovint còpies promocionals de noves gravacions a la botiga. Glass hi passava moltes hores escoltant, desenvolupant el seu coneixement i el seu gust musical. Aquesta obertura als sons moderns el va marcar des de molt jove:

«

«El meu pare era autodidacte, però acabà tenint un coneixement molt refinat i ric de la música clàssica, de cambra i contemporània. Normalment tornava a casa, sopava i s'asseia al seu butacó a escoltar música fins gairebé la mitjanit. Vaig adonar-me'n molt aviat, i anava a escoltar amb ell.»

»

El pare de Glass promovia tant les noves gravacions com una àmplia selecció de compositors entre els seus clients, de vegades convencent-los de provar novetats i permetent-los retornar els discos que no els agradaven. La seva botiga aviat es va guanyar la reputació de ser la principal font de música moderna de Baltimore. Glass va reunir una gran col·lecció de discos a partir dels exemplars no venuts de la botiga del seu pare, incloent-hi música clàssica moderna d'autors com Hindemith, Bartók, Schoenberg, Xostakóvitx i música clàssica occidental com els quartets de corda de Beethoven i el Trio per a piano en si♭ de Schubert. Glass cita l'obra de Schubert com una «gran influència» en la seva joventut. En una entrevista del 2011, Glass va afirmar que Franz Schubert —amb qui comparteix el dia de l'aniversari— és el seu compositor preferit.

Va estudiar flauta de petit al Peabody Preparatory del Peabody Institute of Music. A quinze anys va entrar en un programa universitari accelerat a la Universitat de Chicago, on va estudiar matemàtiques i filosofia. A Chicago va descobrir el serialisme d'Anton Webern i va compondre un trio de corda dodecafònic. El 1954, Glass va viatjar a París, on va descobrir les pel·lícules de Jean Cocteau, que el van impressionar profundament. Va visitar tallers d'artistes i va veure la seva obra; Glass recorda: «la vida bohèmia que es veu a l'Orfeu [de Cocteau] era la vida que ... m'atreia, i aquella era la gent amb qui sortia.»

Glass va estudiar a la Juilliard School of Music, on el teclat era el seu instrument principal. Els seus professors de composició van ser Vincent Persichetti i William Bergsma. Entre els seus companys d'estudis hi havia Steve Reich i Peter Schickele. El 1959 va guanyar els BMI Student Composer Awards de la BMI Foundation, un premi internacional per a joves compositors. L'estiu del 1960 va estudiar amb Darius Milhaud a l'escola d'estiu del Festival de Música d'Aspen i va compondre un concert per a violí per a una companya d'estudis, Dorothy Pixley-Rothschild. Després de deixar Juilliard el 1962, Glass es va traslladar a Pittsburgh i va treballar com a compositor resident a les escoles del sistema d'educació pública, component diverses obres corals, de cambra i orquestrals.

Carrera

1964–1966: París

Glass va estudiar a París amb Nadia Boulanger.

El 1964, Glass va rebre una Beca Fulbright; els seus estudis a París amb l'eminent professora de composició Nadia Boulanger, de la tardor del 1964 a l'estiu del 1966, van influir en la seva obra al llarg de tota la seva vida, tal com el propi compositor va admetre el 1979: «Els compositors que vaig estudiar amb Boulanger són els que continuo tenint més present —Bach i Mozart.»

Glass va escriure més tard en la seva autobiografia Music by Philip Glass (1987) que la música nova interpretada als concerts del Domaine Musical de Pierre Boulez a París no li despertava cap entusiasme (amb les excepcions notables de la música de John Cage i Morton Feldman), però que els nous films i les representacions teatrals sí que el van impressionar profundament. El seu allunyament dels compositors modernistes com Boulez i Stockhausen va ser matisat, i no pas un rebuig categòric: «Aquella generació volia deixebles i, com que no ens hi vam sumar, es va interpretar que odiàvem la seva música, cosa que no era veritat. Els havíem estudiat a Juilliard i coneixíem la seva música. Com pots rebutjar Berio? Aquelles primeres obres de Stockhausen continuen sent belles. Però simplement no tenia cap sentit intentar fer la seva música millor del que ells la feien, i per això vam partir d'un altre lloc.»

Durant aquesta etapa va descobrir el cinema revolucionari de la Nouvelle Vague francesa, com el de Jean-Luc Godard i François Truffaut, que trencava les regles establertes per una generació anterior d'artistes, i Glass va fer amistat amb artistes visuals nord-americans (l'escultor Richard Serra i la seva esposa Nancy Graves), actors i directors (JoAnne Akalaitis, Ruth Maleczech, David Warrilow i Lee Breuer, amb qui Glass fundaria més endavant el grup de teatre experimental Mabou Mines). Juntament amb Akalaitis (amb qui es va casar el 1965), Glass va assistir a representacions de grups teatrals com el teatre Odéon de Jean-Louis Barrault, The Living Theatre i el Berliner Ensemble entre el 1964 i el 1965. Tots aquests encontres van culminar en una col·laboració amb Breuer per a la qual Glass va compondre la música per a una posada en escena del 1965 de la Comédie (Comèdia, 1963) de Samuel Beckett. La peça resultant (escrita per a dos saxofons soprano) estava directament influenciada per l'estructura oberta, repetitiva i gairebé musical de l'obra, i va ser la primera d'una sèrie de quatre peces primerenques en un idioma minimalista però encara dissonant. Després de Comèdia, Glass va actuar el 1966 com a director musical d'una producció de Breuer de Mare Coratge i els seus fills de Brecht, amb la partitura teatral de Paul Dessau.

En paral·lel amb les seves primeres incursions en el teatre experimental, Glass va treballar l'hivern del 1965 i la primavera del 1966 com a director musical i compositor en la banda sonora del film Chappaqua (Conrad Rooks, 1966) amb Ravi Shankar i Alla Rakha, que va suposar una altra influència important en el seu pensament musical. El seu estil característic va sorgir del treball amb Shankar i Rakha i de la percepció del ritme en la música índia com a essencialment additiu. Va renunciar a totes les seves composicions d'un estil moderadament modern semblant al de Milhaud, Aaron Copland i Samuel Barber, i va començar a escriure peces basades en estructures repetitives de la música índia i en un sentit del temps influenciat per Samuel Beckett: una peça per a dues actrius i conjunt de cambra, una obra per a conjunt de cambra i el seu primer quartet de corda numerat (núm. 1, 1966).

Glass va deixar llavors París per anar al nord de l'Índia el 1966, on va entrar en contacte amb els refugiats tibetans i va començar a acostar-se al budisme. Va conèixer Tenzin Gyatso, el 14è Dalai Lama, el 1972, i des de llavors ha estat un ferm defensor de la independència tibetana.

1967–1974: Minimalisme: de Strung Out a Music in 12 Parts

Vegeu també: Música minimalista

L'estil musical de Glass és immediatament reconeixible, amb els seus característics ostinatos agitats, arpegis ondulants i ritmes repetitius que es transformen al llarg de períodes de temps variables sobre un ampli camp d'harmonia tonal. Aquest estil ha arrelat de manera permanent en la nostra sensibilitat popular de classe mitjana. La música de Glass forma ja indeleblement part de la nostra lingua franca cultural, a un clic de distància a YouTube.

—John von Rhein, crític del Chicago Tribune

Poc després d'arribar a Nova York el març del 1967, Glass va assistir a una actuació d'obres de Steve Reich (inclosa la revolucionària peça minimalista Piano Phase), que el va impressionar profundament; va simplificar el seu estil i va adoptar un radical «vocabulari consonant». Sense trobar gaire simpatia entre els intèrprets i els espais de concert tradicionals, Glass va acabar formant un conjunt amb l'excompany d'estudis Jon Gibson i d'altres, i van començar a actuar principalment en galeries d'art i lofts d'estudis del SoHo. L'artista visual Richard Serra va proporcionar a Glass contactes amb galeries, i tots dos van col·laborar en diverses escultures, films i instal·lacions; del 1971 al 1974, Glass va ser l'assistent habitual d'estudi de Serra.

Entre l'estiu del 1967 i el final del 1968, Glass va compondre nou obres, incloent-hi Strung Out (per a violí sol amplificat, composta l'estiu del 1967), Gradus (per a saxofon sol, 1968), Music in the Shape of a Square (per a dues flautes, composta el maig del 1968, homenatge a Erik Satie), How Now (per a piano sol, 1968) i 1+1 (per a taula amplificada, novembre del 1968), peces que estaven «clarament dissenyades per experimentar més plenament amb el seu nou enfocament minimalista». El primer concert de la nova música de Glass va tenir lloc al Film-Makers Cinemathèque de Jonas Mekas (Anthology Film Archives) el setembre del 1968. El concert va incloure la primera obra d'aquesta sèrie, Strung Out (interpretada per la violinista Pixley-Rothschild), i Music in the Shape of a Square (interpretada per Glass i Gibson). Les partitures estaven enganxades a la paret, i els intèrprets havien de moure's mentre tocaven. Les noves obres de Glass van rebre una resposta molt entusiasta del públic, format principalment per artistes visuals i de performance molt receptius al seu enfocament reductiu.

Al marge de la seva carrera musical, Glass tenia una empresa de mudances amb el seu cosí, l'escultor Jene Highstein, i també va treballar de lampista i taxista (entre el 1973 i el 1978). Explica que una vegada, mentre instal·lava un rentavaixella, va aixecar la vista i es va trobar amb la mirada atònita de Robert Hughes, el crític d'art de la revista Time. Durant aquesta etapa va fer amistat amb altres artistes establits a Nova York, com Sol LeWitt, Nancy Graves, Michael Snow, Bruce Nauman, Laurie Anderson i Chuck Close (que va crear un ara famós retrat de Glass). (Glass va tornar el favor el 2005 amb A Musical Portrait of Chuck Close per a piano.)

Amb 1+1 i Two Pages (composta el febrer del 1969), Glass va adoptar una aproximació més «rigorosa» a la seva «tècnica minimalista més bàsica, el procés additiu», obres a les quals van seguir el mateix any Music in Contrary Motion i Music in Fifths (una mena d'homenatge a la seva professora de composició Nadia Boulanger, que havia assenyalat «quintes amagades» en les seves obres però les considerava pecats capitals). Amb el temps, la música de Glass va anar sent menys austera i més complexa i dramàtica, amb peces com Music in Similar Motion (1969) i Music with Changing Parts (1970). Aquestes peces van ser interpretades pel Philip Glass Ensemble al Whitney Museum of American Art el 1969 i al Museu Solomon R. Guggenheim el 1970, sovint amb una reacció hostil de la crítica, però la música de Glass també va despertar l'entusiasme d'artistes més joves com Brian Eno i David Bowie (al Royal College of Art cap al 1970). Eno va descriure aquest encontre amb la música de Glass com una de les «experiències musicals més extraordinàries» de la seva vida, com «un bany viscós d'energia pura i densa», i va concloure: «era en realitat la música més detallada que havia sentit mai. Era tota complexitat, harmònics exòtics». El 1970, Glass va tornar al teatre, component música per al grup Mabou Mines, i en van sorgir les primeres peces minimalistes amb veus: Red Horse Animation i Music for Voices (totes dues del 1970, estrenades a la Paula Cooper Gallery).

Després de diferències d'opinió amb Steve Reich el 1971, Glass va formar el Philip Glass Ensemble (mentre que Reich formava Steve Reich and Musicians), un conjunt amplificat que incloïa teclats, instruments de vent (saxofons, flautes) i veus de soprano.

La música de Glass per al seu conjunt va culminar en la Music in Twelve Parts (1971–1974), d'una durada de quatre hores, que va començar com una única peça amb dotze parts instrumentals, però es va desenvolupar fins a convertir-se en un cicle que resumia i fins i tot superava els assoliments musicals de Glass des del 1967 —l'última part presenta un tema dodecafònic cantat per la veu soprano del conjunt. «Havia trencat les regles del modernisme i, per tant, vaig pensar que era hora de trencar algunes de les meves pròpies regles», va dir Glass. Tot i que considera que el terme «minimalista» no és precís per descriure la seva obra posterior, Glass sí que l'accepta per a les peces fins a Music in 12 Parts inclosa, excepte aquesta última part, que va ser «el final del minimalisme» per a ell. Com va assenyalar: «Havia treballat vuit o nou anys inventant un sistema, i ara l'havia escrit de cap a peus i n'havia sortit per l'altre extrem.» Avui prefereix descriure's com a compositor de «música amb estructures repetitives».

1975–1979: Una nova mirada a l'harmonia: la trilogia de retrats

Una escena d'un assaig del 2017 de Einstein on the Beach, l'òpera de Glass del 1975, a Dortmund, Alemanya

Glass va continuar la seva obra amb una sèrie d'obres instrumentals, titulada Another Look at Harmony (1975–1977). Per a Glass, la sèrie representava un nou punt de partida, d'aquí el títol: «El que buscava era una manera de combinar la progressió harmònica amb l'estructura rítmica que havia estat desenvolupant, per produir una nova estructura global. [...] Amb les meves primeres obres ho havia tret tot, i ara era el moment de decidir exactament què volia posar-hi —un procés que m'ocuparia durant molts anys.»

Les parts 1 i 2 d'Another Look at Harmony van ser incorporades en una col·laboració amb Robert Wilson, una obra de teatre musical que Glass designaria posteriorment com la primera òpera de la seva trilogia de retrats: Einstein on the Beach. Composta de la primavera a la tardor del 1975 en estreta col·laboració amb Wilson, la primera òpera de Glass es va estrenar l'estiu del 1976 al Festival d'Avinyó, i el novembre del mateix any a la Metropolitan Opera de Nova York, amb una recepció diversa però en part entusiasta. Escrita per al Philip Glass Ensemble, violí sol, cor i actors (que recitaven textos de Christopher Knowles, Lucinda Childs i Samuel M. Johnson), l'òpera essencialment sense argument de Glass i Wilson va ser concebuda com «una mirada metafòrica a Albert Einstein: científic, humanista, músic aficionat —i l'home les teories del qual [...] van conduir a la fissió de l'àtom», evocant l'holocaust nuclear en la escena culminant, tal com va assenyalar el crític Tim Page. Igual que Another Look at Harmony, «Einstein va afegir una nova harmonia funcional que el distingia de les primeres obres conceptuals». El compositor Tom Johnson va arribar a la mateixa conclusió, comparant la música per a violí sol amb Johann Sebastian Bach, i les «figures d'orgue [...] amb aquells baixos d'Alberti que tant estimava Mozart». L'obra va ser elogiada pel The Washington Post com «una de les obres artístiques fonamentals del segle».

Einstein on the Beach va ser seguida d'altra música per a projectes del grup Mabou Mines, com Dressed like an Egg (1975), i de nou música per a obres i adaptacions de prosa de Samuel Beckett, com The Lost Ones (1975), Cascando (1975) i Mercier and Camier (1979). Glass també es va orientar cap a altres mitjans; dues obres instrumentals de múltiples moviments per al Philip Glass Ensemble van sorgir originàriament com a música per a film i televisió: North Star (banda sonora del 1977 per al documental North Star: Mark di Suvero de François de Menil i Barbara Rose) i quatre breus indicacions musicals per a la sèrie infantil de televisió Barri Sèsam titulades Geometry of Circles (1979).

Una altra sèrie, la Fourth Series (1977–79), incloïa música per a cor i orgue («Part One», 1977), orgue i piano («Part Two» i «Part Four», 1979), i música per a una adaptació radiofònica de la novel·la Modern Love de Constance DeJong («Part Three», 1978). «Part Two» i «Part Four» van ser incorporades —i, per tant, rebatejades— en dues produccions de dansa de la coreògrafa Lucinda Childs (que ja havia col·laborat i actuat a Einstein on the Beach). «Part Two» va ser inclosa a Dance (col·laboració amb l'artista visual Sol LeWitt, 1979), i «Part Four» va ser rebatejada com Mad Rush i interpretada per Glass en diverses ocasions, com en la primera aparició pública del 14è dalai-lama a Nova York a la tardor del 1981. La peça il·lustra el gir de Glass cap a models més tradicionals: el compositor va afegir una conclusió a una peça d'estructura oberta que «pot interpretar-se com un senyal que havia abandonat els enfocaments radicalment no narratius i no dramàtics del seu primer període», tal com assenyala el pianista Steffen Schleiermacher.

La primavera del 1978, Glass va rebre un encàrrec de la Netherlands Opera (juntament amb una beca de la Fundació Rockefeller) que «va marcar el final de la necessitat de guanyar-se la vida fora de la música». Amb aquest encàrrec, Glass va continuar la seva obra en el teatre musical component l'òpera Satyagraha (composta el 1978–1979, estrenada el 1980 a Rotterdam), basada en la vida primerenca de Mahatma Gandhi a Sud-àfrica, Lev Tolstoi, Rabindranath Tagore i Martin Luther King Jr.. Per a Satyagraha, Glass va treballar en estreta col·laboració amb dos «amics del SoHo»: l'escriptora Constance deJong, que va proporcionar el llibret, i el dissenyador escènic Robert Israel. La peça va ser en altres sentits un punt d'inflexió per a Glass, ja que era la seva primera obra des del 1963 escrita per a orquestra simfònica, tot i que les parts més prominents continuaven reservades per a les veus solistes i el cor. Poc després de completar la partitura l'agost del 1979, Glass va conèixer el director Dennis Russell Davies, a qui va ajudar a preparar les representacions a Alemanya (amb una versió per a piano a quatre mans de la partitura); junts van començar a planificar una altra òpera, que s'havia d'estrenar a la Stuttgart State Opera.

1980–1986: Completant la trilogia de retrats: Akhnaten i més

Una escena d'una representació del 2017 a Berlín de Satyagraha, una òpera de Glass

Mentre planificava la tercera part de la seva «Trilogia de retrats», Glass es va orientar cap a projectes de teatre musical de menor envergadura, com la no narrativa Madrigal Opera (per a sis veus, violí i viola, 1980), i The Photographer, un estudi biogràfic sobre el fotògraf Eadweard Muybridge (1982). Glass va continuar també escrivint per a orquestra amb la banda sonora de Koyaanisqatsi (Godfrey Reggio, 1981–1982). Algunes peces que no van ser usades en el film (com ara Façades) van acabar apareixent a l'àlbum Glassworks (1982, CBS Records), que va apropar la música de Glass a un públic més ampli.

La «Trilogia de retrats» es va completar amb Akhnaten (1982–1983, estrenada el 1984), una composició vocal i orquestral cantada en accadi, hebreu bíblic i egipci antic. A més, l'òpera incorporava un actor que recitava textos de l'antic Egipte en la llengua del públic. Akhnaten va ser encarregada per la Stuttgart Opera en una producció dissenyada per Achim Freyer, i es va estrenar simultàniament a la Houston Opera en una producció dirigida per David Freeman i dissenyada per Peter Sellars. En el moment de l'encàrrec, la sala de la Stuttgart Opera estava en obres, cosa que va obligar a fer servir un teatre proper amb un fossat d'orquestra més petit. En assabentar-se'n, Glass i el director Dennis Russell Davies van visitar el teatre, col·locant faristols al voltant del fossat per determinar quants músics hi cabien, i van comprovar que no era possible encabir-hi una orquestra completa. Glass va decidir eliminar els violins, cosa que va donar a «l'orquestra un so baix i fosc que va acabar caracteritzant la peça i s'adaptava molt bé al tema». Com va remarcar Glass el 1992, Akhnaten és significativa en la seva obra perquè representa una «primera extensió fora d'un llenguatge harmònic tríadic», un experiment amb la politonalitat dels seus professors Persichetti i Milhaud, una tècnica musical que Glass compara amb «una il·lusió òptica, com en les pintures de Josef Albers».

Glass va tornar a col·laborar amb Robert Wilson en una altra òpera, the CIVIL warS (1983, estrenada el 1984). Glass va compondre la secció de Roma i part de la secció de Colònia, fragments d'una obra de més envergadura originàriament concebuda per a «un festival d'arts internacional que acompanyaria els Jocs Olímpics de Los Angeles». (Glass va compondre també una obra per a cor i orquestra per a la inauguració dels Jocs, The Olympian: Lighting of the Torch and Closing). La secció de Colònia es va estrenar a la Cologne Opera el gener del 1984, i la secció de Roma el març del 1984 a l'Opera di Roma. L'estrena prevista de l'obra completa a Los Angeles va ser cancel·lada. L'òpera de Glass i Wilson inclou textos llatins del dramaturg romà del segle I Sèneca el Jove i al·lusions a la música de Giuseppe Verdi i de la Guerra de Secessió, amb les figures del segle XIX Giuseppe Garibaldi i Robert E. Lee com a personatges.

A mitjan dècada del 1980, Glass va produir «obres en diferents mitjans a un ritme extraordinàriament ràpid». Els projectes d'aquest període inclouen música per a dansa (Glass Pieces, coreografiada per al New York City Ballet per Jerome Robbins el 1983 a partir d'obres existents de Glass, inclòs un fragment d'Akhnaten; i In the Upper Room, per a Twyla Tharp, 1986), i música per a produccions teatrals: Endgame (1984) i Company (1983). Beckett va desaprovar vehementment la producció dEndgame a l'American Repertory Theater (Cambridge, Massachusetts), que presentava la direcció de JoAnne Akalaitis i el Prelude de Glass per a timbals i contrabaix, però al final va autoritzar la música per a Company, quatre peces breus i íntimes per a quartet de corda interpretades en els intervals de la dramatització. Inicialment, el compositor la va considerar una peça de Gebrauchsmusik («música d'ús»): «com la sal i el pebre [...] simplement alguna cosa per a la taula». Finalment, Company va ser publicada com el Quartet de corda núm. 2 (Glass) de Glass i en una versió per a orquestra de corda, interpretada per conjunts que van des d'orquestres estudiantils fins a formacions de prestigi com el Kronos Quartet i la Kremerata Baltica.

Aquest interès per escriure per a quartet de corda i orquestra de corda va donar lloc a una banda sonora de cambra i orquestral per a Mishima: A Life in Four Chapters (Paul Schrader, 1984–85), que Glass ha descrit com el seu «punt d'inflexió musical», que va desenvolupar la seva «tècnica de composició per a cinema d'una manera molt especial».

Glass també es va dedicar a obres vocals amb dos reculls de cançons: Three Songs for chorus (1984, amb textos dels poetes Leonard Cohen, Octavio Paz i Raymond Lévesque), i un cicle de cançons impulsat per CBS Masterworks Records: Songs from Liquid Days (1985), amb textos de compositors com David Byrne i Paul Simon, en el qual el Kronos Quartet té un paper destacat (com també a Mishima). Glass va continuar la seva sèrie d'òperes amb adaptacions de textos literaris: The Juniper Tree (col·laboració amb el compositor Robert Moran, 1984), La caiguda de la casa Usher d'Edgar Allan Poe (1987), i va treballar amb la novel·lista Doris Lessing en l'òpera The Making of the Representative for Planet 8 (1985–86, representada per la Houston Grand Opera i l'English National Opera el 1988).

1987–1991: Òperes i el gir cap a la música simfònica

Obres com Company, Façades i el Quartet de corda núm. 3 (les dues últimes extretes de les bandes sonores de Koyaanisqatsi i Mishima) van donar pas a una sèrie d'obres més accessibles per a conjunts com el quartet de corda i l'orquestra simfònica, retornant als fonaments estructurals dels seus anys d'estudiant. En aquesta direcció, les seves obres de cambra i orquestrals van ser escrites en un estil cada cop més tradicional i líric. En aquestes obres, Glass recorre sovint a formes musicals antigues com la xacona i la passacaglia —per exemple a Satyagraha, el Concert per a violí núm. 1 (1987), la Simfonia núm. 3 (1995), Echorus (1995) i obres més recents com la Simfonia núm. 8 (2005) i Songs and Poems for Solo Cello (2006).

Una sèrie d'obres orquestrals compostes per a la sala de concerts va començar amb el Concert per a violí núm. 1 (1987), en tres moviments. L'obra va ser encarregada per l'American Composers Orchestra i escrita per al violinista Paul Zukofsky i el director Dennis Russell Davies, en estreta col·laboració amb tots dos; Davies l'animaria des d'aleshores a escriure nombroses peces orquestrals. El Concert és dedicat a la memòria del pare de Glass: «El seu format preferit era el concert per a violí, i per tant vaig créixer escoltant els concerts de Mendelssohn, Paganini i Brahms. [...] Quan vaig decidir escriure un concert per a violí, volia escriure'n un que hauria agradat al meu pare.» Entre les seves múltiples gravacions, el 1992 el Concert va ser interpretat i gravat per Gidon Kremer i la Filharmònica de Viena. Aquest gir cap a la música orquestral va continuar amb una trilogia simfònica de «retrats de la natura», encarregada per la Cleveland Orchestra, la Rotterdam Philharmonic Orchestra i l'Atlanta Symphony Orchestra: The Light (1987), The Canyon (1988) i Itaipu (1989).

Mentre componia per a conjunts simfònics, Glass també va compondre música per a piano, amb el cicle de cinc moviments titulat Metamorphosis (adaptat de la música per a una adaptació teatral de La metamorfosi de Franz Kafka), i per al film d'Errol Morris The Thin Blue Line (1988). El mateix any, Glass va conèixer per casualitat el poeta Allen Ginsberg en una llibreria de l'East Village de Nova York, i immediatament «van decidir fer alguna cosa junts, van agafar un dels llibres de l'Allen i van triar Wichita Vortex Sutra», una peça per a recitador i piano que al seu torn es va convertir en una obra de teatre musical per a cantants i conjunt: Hydrogen Jukebox (1990).

Glass va tornar també a la música de cambra; va compondre dos quartets de corda (núm. 4, Buczak, el 1989, i el núm. 5, el 1991), i obres de cambra originàriament concebudes com a música incidental per a obres de teatre, com Music from "The Screens" (1989/1990). Aquesta obra va sorgir d'una de les moltes col·laboracions teatrals amb la directora JoAnne Akalaitis, que havia demanat al músic gambià Foday Musa Suso «que fes la banda sonora [de The Screens de Jean Genet] en col·laboració amb un compositor occidental». Glass ja havia col·laborat amb Suso en la banda sonora de Powaqqatsi (Godfrey Reggio, 1988). Music from "The Screens" és de vegades una peça de gira per a Glass i Suso (alguna de les gires incloïen també el percussionista Yousif Sheronick), i peces individuals van anar entrant al repertori de Glass i la violoncel·lista Wendy Sutter. Una altra col·laboració va ser un projecte de gravació conjunt amb Ravi Shankar, impulsat per Peter Baumann (membre del grup Tangerine Dream), que va donar lloc a l'àlbum Passages (1990).

A finals dels anys 1980 i principis dels 1990, els projectes de Glass van incloure dos encàrrecs operístics de gran prestigi basats en la vida d'exploradors: The Voyage (1992), amb llibret de David Henry Hwang, encarregada per la Metropolitan Opera per al 500è aniversari del descobriment d'Amèrica per Cristòfor Colom; i White Raven (1991), sobre Vasco da Gama, una col·laboració amb Robert Wilson concebuda per al tancament de l'Exposició Universal del 1998 a Lisboa. Especialment a The Voyage, el compositor «explora nous territoris», amb el seu «nou lirisme en arc», la «nuesa i abast sibelians» i el «to fosc i pensatiu [...] reflex d'una paleta cada cop més cromàtica (i dissonant)», tal com va assenyalar un comentarista.

Glass va remesclar la cançó «Hey Music Lover» del grup S'Express per a la cara B del seu senzill del 1989.

1991–1996: La trilogia Cocteau i les simfonies

Glass actuant a Florència, Itàlia, el 1993

Després d'aquestes òperes, Glass va començar a treballar en un cicle simfònic, per encàrrec del director Dennis Russell Davies, que li va dir: «No et deixaré [...] ser un d'aquells compositors d'òpera que mai no escriuen una simfonia». Glass va respondre amb un parell de simfonies en tres moviments ("Low" [1992] i Simfonia núm. 2 [1994]); la primera de la seva sèrie de simfonies combina material musical propi del compositor amb temes de pistes destacades de l'àlbum Low (1977) de David Bowie i Brian Eno, mentre que la Simfonia núm. 2 és descrita per Glass com un estudi en politonalitat, amb Honegger, Milhaud i Villa-Lobos com a possibles models. Amb el Concerto Grosso (1992), la Simfonia núm. 3 (1995), un Concert per a quartet de saxofons i orquestra (1995) —escrit per al Quartet Rascher— i Echorus (1994/95), tots per encàrrec de Dennis Russell Davies, un estil orquestral de cambra més transparent, refinat i íntim va acompanyar les seves grans peces simfòniques. En els quatre moviments de la Tercera Simfonia, Glass tracta una orquestra de corda de 19 músics com un conjunt de cambra ampliat; el tercer moviment recupera la xacona com a dispositiu formal, i un comentarista va caracteritzar la simfonia com una de les «obres més rigorosament unificades» del compositor. La Tercera Simfonia va ser seguida de prop per la quarta, subtitulada Heroes (1996), per encàrrec de l'American Composers Orchestra. Els seus sis moviments són reelaboracions simfòniques de temes de Glass, David Bowie i Brian Eno (de l'àlbum "Heroes", 1977); com en altres obres del compositor, existeix en dues versions: una per a la sala de concerts i una altra, més breu, per a dansa, coreografiada per Twyla Tharp.

Un altre encàrrec de Dennis Russell Davies va ser una segona sèrie per a piano, els Estudis per a piano (dedicats a Davies i al dissenyador d'escenografia Achim Freyer); el primer conjunt complet de deu Estudis ha estat gravat i interpretat pel mateix Glass. Bruce Brubaker i Dennis Russell Davies han gravat cada un el conjunt original de sis. La majoria dels Estudis estan compostos en l'estil postminimalista i cada cop més líric del moment: «Dins del marc d'una forma concisa, Glass explora possibles sonoritats que van des de passatges típicament barrocs fins a estats d'ànim de ressò romàntic». Algunes peces van aparèixer també en versions diferents, com la música teatral per a Persephone de Robert Wilson (1994) o Echorus (una versió de l'Estudi núm. 2 per a dos violins i orquestra de corda, escrita per a Edna Mitchell i Yehudi Menuhin, 1995).

La prolífica producció de Glass als anys 1990 va incloure també òperes amb un tríptic operístic (1991–1996) que el compositor va descriure com un «homenatge» a l'escriptor i cineasta Jean Cocteau, basat en la seva obra literària i cinematogràfica: Orphée (1950), La Belle et la Bête (1946) i la novel·la Els nens terribles (1929, posteriorment adaptada al cinema per Cocteau i Jean-Pierre Melville, 1950). El tríptic és alhora un homenatge musical a l'obra del grup de compositors francesos associats a Cocteau, Els Sis (i especialment al seu mestre Darius Milhaud), i a compositors del segle XVIII com Gluck i Bach, la música dels quals formava part essencial dels films de Cocteau.

La inspiració de la primera part de la trilogia, Orphée (composta el 1991, estrenada el 1993 al American Repertory Theatre), es pot rastrejar conceptualment i musicalment fins a l'òpera de Gluck Orfeu i Eurídice (Orphée et Euridyce, 1762/1774), que tenia un paper destacat en el film de Cocteau del 1949. Un dels temes de l'òpera, la mort d'Eurídice, guarda certa similitud amb la vida personal del compositor: l'obra va ser composta arran de la mort sobtada el 1991 de la seva esposa, l'artista Candy Jernigan: «[...] Només es pot suposar que el dol d'Orfeu devia assemblar-se al del propi compositor», suggereix K. Robert Schwartz. La «transparència de textura, la subtilesa del color instrumental [...] i una nova escriptura vocal expressiva i desinhibida» de l'òpera van ser elogiades, i el crític de The Guardian va remarcar que «Glass té una veritable afinitat amb el text francès i posa les paraules en música amb eloqüència, donant-los suport amb textures instrumentals de patrons delicats».

Per a la segona òpera, La Belle et la Bête (1994, escrita per al Philip Glass Ensemble o per a una orquestra de cambra més convencional), Glass va substituir la banda sonora original del film de Cocteau (inclosa la música de Georges Auric) i va escriure «una nova partitura plenament operística sincronitzada amb el film». Aquesta reimaginació d'una partitura invertia el que havia estat habitual en la conversió d'òperes en films: en lloc d'adaptar l'òpera al cinema, convertia el cinema en òpera, portant al primer pla la música que d'altra manera hauria estat subordinada al film, de manera que tots dos elements quedaven en peu d'igualtat. La part final del tríptic va tornar a un context més tradicional amb l'Òpera Dansa Les Enfants terribles (1996), escrita per a veus, tres pianos i ballarins, amb coreografia de Susan Marshall. Els personatges hi són interpretats tant per cantants com per ballarins. L'orquestració de l'òpera evoca els Concerts per a quatre clavicèmbals de Bach, però d'una altra manera evoca també «la neu, que cau sense parar al llarg de tota l'òpera [...] testimoni dels esdeveniments que es despleguen. Aquí el temps s'atura. Només hi ha música, i el moviment dels infants a través de l'espai» (Glass).

1997–2004: Simfonies, òpera i concerts

A finals dels anys 1990 i principis dels 2000, els estils lírics i romàntics de Glass van assolir el seu punt àlgid amb una varietat de projectes: òperes, bandes sonores per a teatre i cinema (Kundun de Martin Scorsese, 1997; Naqoyqatsi de Godfrey Reggio, 2002; i Les hores de Stephen Daldry, 2002), una sèrie de cinc concerts i tres simfonies centrades en la interacció entre orquestra i cantants o cor. Dues simfonies, la Simfonia núm. 5 «Choral» (1999) i la Simfonia núm. 7 «Toltec» (2004), i el cicle de cançons Songs of Milarepa (1997) tenen un tema meditatiu. La Simfonia núm. 6 operística Plutonian Ode (2002), per a soprano i orquestra, va ser encarregada pel Brucknerhaus de Linz i el Carnegie Hall amb motiu del seixantè-cinquè aniversari de Glass, i es va desenvolupar a partir de la col·laboració del compositor amb Allen Ginsberg —basada en el poema homònim del poeta.

A més d'escriure per a la sala de concerts, Glass va continuar la seva sèrie operística amb adaptacions de textos literaris: The Marriages of Zones 3, 4 and 5 (1997, amb llibret-relat de Doris Lessing), In the Penal Colony (2000, d'après el relat de Franz Kafka), i l'òpera de cambra The Sound of a Voice (2003, amb David Henry Hwang), que incorpora el pipa, interpretat per Wu Man en l'estrena. Glass va col·laborar de nou amb Robert Wilson a Monsters of Grace (1998), i va crear una òpera biogràfica sobre la vida de l'astrònom Galileo Galilei (2001).

A principis dels anys 2000, Glass va iniciar una sèrie de cinc concerts amb el Tirol Concerto for Piano and Orchestra (2000, estrenat per Dennis Russell Davies com a director i solista) i el Concerto Fantasy for Two Timpanists and Orchestra (2000, per al timbalista Jonathan Haas). El Concert per a violoncel·lo i orquestra (2001) es va estrenar a Pequín, amb el violoncel·lista Julian Lloyd Webber, i va ser compost en commemoració del seu cinquantè aniversari. Aquests concerts van ser seguits pel concís i rigorosament neobarroc Concert per a clavicèmbal i orquestra (2002), que en les seves textures transparents de cambra orquestral demostra la tècnica clàssica de Glass, evocant en els «acords improvisatoris» del seu inici una toccata de Froberger o Frescobaldi i la música del segle XVIII. Dos anys més tard, la sèrie de concerts va continuar amb el Concert per a piano núm. 2: After Lewis and Clark (2004), compost per al pianista Paul Barnes. El concert celebra el trajecte dels pioners a través d'Amèrica del Nord, i el segon moviment incorpora un duo de piano i flauta dels nadius nord-americans. Juntament amb l'òpera de cambra The Sound of a Voice, el Concert per a piano núm. 2 pot considerar-se un pont entre les composicions tradicionals de Glass i les seves incursions cap a la world music, presents també a Orion (compost igualment el 2004).

2005–2007: Songs and Poems

Glass el desembre del 2007

Waiting for the Barbarians, una òpera basada en la novel·la de J. M. Coetzee (amb el llibret de Christopher Hampton), es va estrenar al setembre del 2005. Glass va definir l'obra com una «òpera social/política», una crítica a la guerra de l'administració Bush a l'Iraq, un «diàleg sobre la crisi política» i una il·lustració del «poder de l'art per atreure la nostra atenció cap a la dimensió humana de la història». Malgrat que els temes de l'òpera són l'imperialisme, l'apartheid i la tortura, el compositor va triar un enfocament contingut, fent servir «mitjans molt simples, i l'orquestració és molt clara i molt tradicional; és gairebé clàssica en el seu so», tal com assenyala el director Dennis Russell Davies.

Dos mesos després de l'estrena d'aquesta òpera, el novembre del 2005, la Simfonia núm. 8 de Glass, encarregada per la Bruckner Orchestra Linz, es va estrenar a la Brooklyn Academy of Music de Nova York. Després de tres simfonies per a veus i orquestra, aquesta peça va representar un retorn a la composició purament orquestral i abstracta; com en obres anteriors escrites per a Dennis Russell Davies (el Concerto Grosso de 1992 i la Simfonia núm. 3 de 1995), presenta una escriptura solista extensa. El crític Allan Kozinn va descriure el cromatisme de la simfonia com més extrem i fluid, i els seus temes i textures com en constant transformació i morfosi sense repetició, i va elogiar l'«orquestració imprevisible» de la simfonia, destacant la «bella variació de flauta i arpa en el melancòlic segon moviment». Alex Ross va remarcar que «contra tot pronòstic, aquesta obra aconsegueix afegir alguna cosa genuïnament nova als sobreplens annals de la simfonia clàssica. [...] El material musical és de tela coneguda, però és notable que el compositor renunciï a la bulliciosa conclusió esperada i s'endinsi en un estat d'ànim de crepuscle aprofundint i nit interminable.»

The Passion of Ramakrishna (2006) va ser composta per a la Pacific Symphony, el Pacific Chorale i el director Carl St. Clair. L'obra coral de 45 minuts es basa en els escrits del líder espiritual indi Ramakrishna, els quals «semblen haver inspirat i renovat genuïnament el compositor, fent-lo sortir de les seves fórmules antigues per escriure quelcom fresc», tal com va assenyalar un crític; un altre va notar que «l'estil musical no trenca gaire terreny nou per a Glass, excepte per al gloriós final haendelià [...] l'estil del compositor s'adapta idealment al text devocional».

Una suite per a violoncel composta per a la violoncel·lista Wendy Sutter, Songs and Poems for Solo Cello (2005–2007), va ser igualment elogiada per la crítica. Lisa Hirsch la va descriure com «una obra major, [...] una addició major al repertori del violoncel» i «profundament romàntica en l'esperit, i alhora profundament barroca». Anne Midgette, crítica de The Washington Post, va assenyalar que la suite «manté un grau inusual de franquesa i calidesa», i va notar una afinitat amb una obra major de Johann Sebastian Bach: «Aprofundint en els registres greus de l'instrument, pren vol en grumolls de notes, ara suau, ara apassionat, evocant de diverses maneres el lament en mode menor de la música klezmer i les meditacions interiors de les suites per a violoncel de Bach». El mateix Glass va assenyalar que «en molts aspectes deu més a Schubert que a Bach».

El 2007, Glass va treballar amb Leonard Cohen en una adaptació del recull de poesia de Cohen Book of Longing. L'obra, estrenada el juny del 2007 a Toronto, és una peça per a set instruments i un quartet vocal, i conté enregistraments de poesia recitada pel propi Cohen i imatges del seu recull.

Appomattox, una òpera sobre els esdeveniments del final de la Guerra de Secessió, va ser encarregada per la San Francisco Opera i es va estrenar el 5 d'octubre del 2007. Com a Waiting for the Barbarians, Glass va col·laborar amb l'escriptor Christopher Hampton, i com en l'òpera anterior i en la Simfonia núm. 8, la peça va ser dirigida per Dennis Russell Davies, el qual va assenyalar que «en les seves òperes recents la línia de baix ha pres una prominència creixent [...] un ús creixent d'elements melòdics en el registre profund, en el contrabaix, el contrafagot —cada cop fa servir més aquests sons, i aquestes textures es poden derivar de l'ús d'aquests instruments en combinacions diferents. [...] Ha desenvolupat definitivament més habilitat com a orquestrador, en la seva capacitat de concebre melodies i estructures harmòniques per a grups instrumentals específics. [...] el que els dóna a tocar és molt orgànic i idiomàtic.»

A banda d'aquesta gran òpera, Glass va afegir el 2007 una obra al seu catàleg de música per a teatre, reprenent —després d'una interrupció de vint anys— la composició per a l'obra dramàtica de Samuel Beckett. Va proporcionar una partitura original «hipnòtica» per a una compilació de peces breus de Beckett: Acte sense paraules I, Acte sense paraules II, Esbós per a teatre I i Eh Joe, dirigida per JoAnne Akalaitis i estrenada el desembre del 2007. L'obra de Glass per a aquesta producció va ser descrita pel The New York Times com «música gèlida, repetitiva, que és la que més s'acosta a traspassar el cor».

2008–fins ara: Música de cambra, concerts i simfonies

Glass interpretant Book of Longing a Milà el setembre del 2008

Philip Glass per Luis Alvarez Roure, retrat al oli sobre fusta del 2016 a la National Portrait Gallery de la Smithsonian Institution a Washington D.C.

Glass a l'estrena mundial de Passacaglia for Piano al Musikhuset Aarhus de Dinamarca el 2017

Entre el 2008 i el 2010, Glass va continuar treballant en una sèrie de peces de cambra iniciada amb Songs and Poems: les Four Movements for Two Pianos (2008, estrena de Dennis Russell Davies i Maki Namekawa el juliol del 2008), una Sonata per a violí i piano composta «en la tradició de Brahms» (completada el 2008, estrenada per la violinista Maria Bachman i el pianista Jon Klibonoff el febrer del 2009), i un sextet de corda (una adaptació de la Simfonia núm. 3 del 1995 feta pel director musical de Glass, Michael Riesman) el 2009. Pendulum (2010, peça d'un sol moviment per a violí i piano), una segona Suite per a violoncel per a Wendy Sutter (2011) i la Partita per a violí sol per al violinista Tim Fain (2010, primera interpretació completa el 2011) completen la sèrie.

Altres obres per al teatre van ser la música per a Les Bacants d'Eurípides (2009, dirigida per JoAnne Akalaitis), i Kepler (2009), una nova biografia operística d'un científic. L'òpera es basa en la vida de l'astrònom del segle XVII Johannes Kepler, en el context de la Guerra dels Trenta Anys, amb un llibret compilat a partir dels propis textos de Kepler i poemes del seu contemporani Andreas Gryphius. És la primera òpera de Glass en alemany, i va ser estrenada per la Bruckner Orchestra Linz i Dennis Russell Davies el setembre del 2009. El crític del LA Times Mark Swed i d'altres van descriure l'obra com «semblant a un oratori»; Swed va assenyalar que és la «partitura més cromàtica, complexa i psicològica» de Glass, i que «l'orquestra domina [...] em van colpir els colors apagats i lluminosos, el caràcter de molts solos orquestrals i l'èmfasi punyent en els instruments de registre greu».

El 2009 i 2010, Glass va tornar al gènere del concert. El Concert per a violí núm. 2 en quatre moviments va ser encarregat pel violinista Robert McDuffie i subtitulat «Les Quatre Estacions americanes» (2009), com a homenatge al conjunt de concerts de Vivaldi Les Quatre Estacions. Es va estrenar el desembre del 2009 per la Toronto Symphony Orchestra, i posteriorment va ser interpretat per la London Philharmonic Orchestra l'abril del 2010. El Concert doble per a violí, violoncel i orquestra (2010) va ser compost per als solistes Maria Bachmann i Wendy Sutter i també com a partitura de ballet per al Nederlands Dans Theater. Altres projectes orquestrals del 2010 inclouen bandes sonores per a films: una presentació multimèdia basada en la novel·la Ícar al límit del temps del físic teòric Brian Greene, estrenada el 6 de juny del 2010, i la banda sonora per al film brasiler Nosso Lar (estrenat al Brasil el 3 de setembre del 2010). Glass també va donar una peça breu, Brazil, per al videojoc Chime, publicat el 3 de febrer del 2010.

L'agost del 2011, Glass va presentar una sèrie d'actuacions de música, dansa i teatre en el marc del Days and Nights Festival. Juntament amb el Philip Glass Ensemble, els intèrprets programats incloïen Molissa Fenley and Dancers, John Moran amb Saori Tsukada, i una projecció de Dràcula amb la banda sonora de Glass.

Entre les obres completades des del 2010 hi ha la Simfonia núm. 9 (2010–2011), la Simfonia núm. 10 (2012), el Concert per a violoncel núm. 2 (2012, basat en la banda sonora de Naqoyqatsi), i els Quartets de corda núm. 6 i 7. La Novena Simfonia va ser co-encarregada per la Bruckner Orchestra Linz, l'American Composers Orchestra i la Los Angeles Philharmonic. La primera interpretació va tenir lloc l'1 de gener del 2012 al Brucknerhaus de Linz, Àustria; l'estrena nord-americana va ser el 31 de gener del 2012 (el 75è aniversari de Glass) al Carnegie Hall, i l'estrena a la costa oest va ser el 5 d'abril amb la Los Angeles Philharmonic sota la batuta de John Adams. La Desena Simfonia, en cinc moviments, va ser encarregada per l'Orchestre français des jeunes per al seu 30è aniversari, i es va estrenar el 9 d'agost del 2012 al Grand Théâtre de Provence d'Aix-en-Provença sota Dennis Russell Davies.

L'òpera The Perfect American va ser composta el 2011 per encàrrec del Teatro Real de Madrid. El llibret, basat en un llibre homònim de Peter Stephan Jungk, cobreix els darrers mesos de la vida de Walt Disney. L'estrena mundial va tenir lloc al Teatro Real de Madrid el 22 de gener del 2013, amb el baríton britànic Christopher Purves en el paper de Disney. L'estrena al Regne Unit va tenir lloc l'1 de juny del 2013 en una producció de l'English National Opera al London Coliseum. L'estrena als Estats Units va tenir lloc el 12 de març del 2017 en una producció del Long Beach Opera. Va rebre crítiques entre mixtes i negatives.

La seva òpera The Lost, basada en l'obra de l'escriptor i novel·lista austríac Peter Handke, Die Spuren der Verirrten (2007), es va estrenar al Musiktheater Linz l'abril del 2013, dirigida per Dennis Russell Davies i posada en escena per David Pountney.

El 28 de juny del 2013, la peça per a piano Two Movements for Four Pianos de Glass va ser estrenada al Museum Kunstpalast, interpretada per Katia i Marielle Labèque, Maki Namekawa i Dennis Russell Davies.

El 17 de gener del 2014, la col·laboració de Glass amb Angélique Kidjo, Ifé: Three Yorùbá Songs for Orchestra, es va estrenar a la Philharmonie Luxembourg.

El maig del 2015, el Concert doble per a dos pianos de Glass va ser estrenat per Katia i Marielle Labèque, Gustavo Dudamel i la Los Angeles Philharmonic.

Glass va publicar les seves memòries, Words Without Music, el 2015. La seva 11a simfonia, encarregada per la Bruckner Orchestra Linz, l'Istanbul International Music Festival i la Queensland Symphony Orchestra, es va estrenar el 31 de gener del 2017 —el 80è aniversari de Glass— al Carnegie Hall, amb Dennis Russell Davies dirigint la Bruckner Orchestra. El 22 de setembre del 2017, el seu Concert per a piano núm. 3 va ser estrenat per la pianista Simone Dinnerstein amb les cordes de l'orquestra de cambra A Far Cry al Jordan Hall del New England Conservatory of Music de Boston. El Quartet de corda núm. 8 de Glass va ser estrenat pel JACK Quartet al Centennial Concert Hall de Winnipeg, Canadà, l'1 de febrer del 2018, per encàrrec del Winnipeg Symphony Orchestra New Music Festival, la Winnipeg Symphony Orchestra i el Carnegie Hall.

La 12a simfonia de Glass va ser estrenada per la Los Angeles Philharmonic sota la batuta de John Adams al Walt Disney Concert Hall de Los Angeles el 10 de gener del 2019. Encarregada per l'orquestra, l'obra es basa en l'àlbum Lodger de David Bowie del 1979 i completa la trilogia de simfonies de Glass basades en la trilogia berlinesa de Bowie.

En col·laboració amb l'autor i intèrpret escènic Phelim McDermott (codirector amb Kirsty Housley), Glass va compondre la partitura de l'obra Tao of Glass, que es va estrenar al Manchester International Festival del 2019 i va fer una gira al Perth Festival del 2020.

Durant la pandèmia de la COVID-19, Glass va continuar component, i tres grans obres d'òpera i simfonia es van estrenar el 2021 i 2022. L'òpera Circus Days and Nights va ser encarregada per Cirkus Cirkor; el llibret de David Henry Hwang i Tilde Björfors es basa en un recull de poemes de Robert Lax, i l'estrena mundial va tenir lloc a la Malmö Opera el 29 de maig del 2021. La Simfonia núm. 14 de Glass va ser estrenada pels LGT Young Soloists al Royal College of Music de Londres el 17 de setembre del 2021. La Simfonia núm. 13 va ser estrenada per la National Arts Centre Orchestra sota Alexander Shelley al Roy Thomson Hall de Toronto el 30 de març del 2022, encarregada per l'orquestra com a homenatge al periodista canadenc Peter Jennings. La Simfonia núm. 15, «Lincoln», havia de tenir l'estrena mundial interpretada per la National Symphony Orchestra el 12 de juny del 2026, però Glass va retirar l'actuació del Kennedy Center, afirmant que «els valors del Kennedy Center avui estan en conflicte directe amb el missatge de la Simfonia».

El 7 de novembre del 2023, Glass i Artisan Books van publicar Philip Glass Piano Etudes: The Complete Folios 1–20 & Essays from Fellow Artists, un cofre de luxe de nou lliures que recull els estudis per a piano de Glass i Studies in Time: Essays on the Music of Philip Glass.

Influències i col·laboracions

Glass es descriu com un «classicista», assenyalant que ha estat format en harmonia i contrapunt i que va estudiar compositors com Franz Schubert, Johann Sebastian Bach i Wolfgang Amadeus Mozart amb Nadia Boulanger. La influència de Jean Sibelius es pot apreciar en les qualitats líriques, àmplies i austeres de la seva música. A banda de compondre en la tradició clàssica occidental, la seva música té vincles amb el rock, la música ambient, la música electrònica i la world music. Entre els primers admiradors del seu minimalisme hi ha els músics Brian Eno i David Bowie. Als anys 1990, Glass va compondre les esmentades simfonies Low (1992) i Heroes (1996), temàticament derivades dels àlbums de col·laboració Bowie-Eno Low i "Heroes", compostos a Berlín a finals dels anys 1970.

Glass ha col·laborat amb artistes de la música pop i rock com Paul Simon, Suzanne Vega, Mick Jagger, Leonard Cohen, David Byrne, Uakti, Natalie Merchant, S'Express (Glass va remesclar la seva cançó Hey Music Lover el 1989) i Aphex Twin (amb una orquestració de «Icct Hedral» el 1995 al EP Donkey Rhubarb). La influència compositiva de Glass s'estén a músics com Mike Oldfield (que va incorporar fragments de North Star de Glass a Platinum) i grups com Tangerine Dream i Talking Heads. Glass i el seu dissenyador de so Kurt Munkacsi van produir el grup nord-americà de post-punk/new wave Polyrock (del 1978 a mitjan anys 1980), i també la gravació de The Manson Family (An Opera) de John Moran el 1991, amb el llegendari punk Iggy Pop, i una segona gravació (inèdita) de l'obra de Moran amb el poeta Allen Ginsberg.

Glass compta entre els seus amics i col·laboradors molts artistes, incloent artistes visuals (Richard Serra, Chuck Close, Fredericka Foster), escriptors (Doris Lessing, David Henry Hwang, Allen Ginsberg), directors de cinema i teatre (Errol Morris, Robert Wilson, JoAnne Akalaitis, Godfrey Reggio, Paul Schrader, Martin Scorsese, Christopher Hampton, Bernard Rose i molts altres), coreògrafs (Lucinda Childs, Jerome Robbins, Twyla Tharp), i músics i compositors (Ravi Shankar, David Byrne, el director Dennis Russell Davies, Foday Musa Suso, Laurie Anderson, Linda Ronstadt, Paul Simon, Pierce Turner, Joan La Barbara, Arthur Russell, David Bowie, Brian Eno, Roberto Carnevale, Patti Smith, Aphex Twin, Lisa Bielawa, Andrew Shapiro, John Moran, Bryce Dessner i Nico Muhly). Entre els col·laboradors recents hi ha el seu compatriota novaiorquès Woody Allen i Stephen Colbert.

Glass va començar a utilitzar l'orgue Farfisa portàtil per raons pràctiques, i l'ha fet servir en concerts i en diverses gravacions, com North Star i Dance Nos. 1–5.

Música per a cinema

Glass ha compost moltes bandes sonores, començant per la partitura orquestral de Koyaanisqatsi (1982), i continuant amb dos biopics: Mishima: A Life in Four Chapters (1985, que va donar lloc al Quartet de corda núm. 3) i Kundun (1997), sobre el dalai-lama, per la qual va rebre la seva primera nominació a l'Oscar. El 1968, va compondre i dirigir la banda sonora del curtmetratge de comèdia minimalista Railroaded, del director Harrison Engle, interpretat pel Philip Glass Ensemble; va ser un dels seus primers treballs per al cinema.

L'any següent a la banda sonora de Hamburger Hill (1987), Glass va iniciar una llarga col·laboració amb el cineasta Errol Morris amb la música per als seus celebrats documentals, incloent-hi The Thin Blue Line (1988) i A Brief History of Time (1991). Va continuar component per a la trilogia Qatsi amb les bandes sonores de Powaqqatsi (1988) i Naqoyqatsi (2002). El 1995, va compondre el tema per al curtmetratge independent de Godfrey Reggio Evidence. Va fer una aparició breu —visible tocant el piano— a The Truman Show (1998) de Peter Weir, que fa servir música de Powaqqatsi, Anima Mundi i Mishima, a més de tres temes originals de Glass. Als anys 1990, va compondre també les bandes sonores de Bent (1997), el film de terror sobrenatural Candyman (1992) i la seva seqüela Candyman: Farewell to the Flesh (1995), i una adaptació cinematogràfica de L'agent secret (1996) de Joseph Conrad.

El 1999, va acabar una nova banda sonora per al film del 1931 Dràcula. Les hores (2002) li va valer una segona nominació a l'Oscar. La naturalesa circular i recurrent de la música de Glass ha estat elogiada per proporcionar estabilitat i contrast als freqüents salts temporals i geogràfics de la narrativa del film. D'aquesta manera, la banda sonora té una personalitat tan diferenciada que el director Stephen Daldry considera que la música de Glass funciona com «un altre flux de consciència, un altre personatge» del film. Les hores va ser seguida per un altre documental de Morris, The Fog of War (2003). A mitjan anys 2000, Glass va compondre les bandes sonores de films com Secret Window (2004), Neverwas (2005), L'il·lusionista i Notes on a Scandal, per la qual va obtenir la seva tercera nominació a l'Oscar. Les bandes sonores més recents de Glass inclouen No Reservations (on fa una breu aparició assegut en una terrassa), Cassandra's Dream (2007), Les Regrets (2009), Mr Nice (2010), el film brasiler Nosso Lar (2010) i Fantastic Four (2015, en col·laboració amb Marco Beltrami). El 2009, Glass va compondre la música original per a Transcendent Man, documental sobre la vida i les idees de Ray Kurzweil del cineasta Barry Ptolemy.

Als anys 2000, l'obra de Glass dels anys 1980 va tornar a fer-se coneguda per al gran públic a través de diversos mitjans. El 2005, el seu Concert per a violí i orquestra (1987) va ser inclòs en el film francès El bigoti, proporcionant un to intencionadament discordant amb la banalitat de la trama. Metamorphosis: Metamorphosis One de Solo Piano (1989) va ser inclosa en el reimaginat Battlestar Galactica en l'episodi «Valley of Darkness» i també en l'episodi final de Person of Interest. El 2008, Rockstar Games va publicar Grand Theft Auto IV amb «Pruit Igoe» de Glass (de Koyaanisqatsi). «Pruit Igoe» i «Prophecies» (també de Koyaanisqatsi) van ser usades tant en un tràiler de Watchmen com en la pròpia pel·lícula, que també incloïa dues altres peces de Glass: «Something She Has To Do» de Les hores i «Protest» de Satyagraha, acte 2, escena 3. El 2013, Glass va contribuir la peça per a piano «Duet» al film de Park Chan-wook Stoker, interpretada de manera diegètica. El 2017, Glass va compondre la banda sonora del documental Jane, de National Geographic Films, sobre la vida de la primatòloga britànica Jane Goodall.

La música de Glass va ser protagonista en dos films premiats del director rus Andrei Zvyagintsev: Elena (2011) i Leviatan (2014).

Per a televisió, Glass va compondre el tema de Night Stalker (2005) i la banda sonora de Tales from the Loop (2020). «Confrontation and Rescue» (de Satyagraha) va ser usada al final del capítol 6 de la temporada 3 de Stranger Things (2019), mentre que «Window of Appearances», «Akhnaten and Nefertiti» (d'Akhnaten) i «Prophecies» (de Koyaanisqatsi) van ser usades al setè episodi de la quarta temporada de Stranger Things.

Altres activitats empresarials

Dunvagen Music Publishers

El 1977, Glass va fundar una editorial musical i empresa de gestió artística anomenada Dunvagen Music Publishers. L'empresa continua representant els seus interessos editorials i de gestió avui dia.

Segells discogràfics

El logotip d'Orange Mountain Music

El 1970, Glass i Klaus Kertess (propietari de la Bykert Gallery) van fundar un segell discogràfic anomenat Chatham Square Productions, nom del qual és la ubicació de l'estudi d'un membre del Philip Glass Ensemble, Dick Landry. El 1993, Glass va fundar un altre segell, Point Music; el 1997, Point Music va publicar Music for Airports, una versió en directe i instrumental de la composició homònima d'Eno, per Bang on a Can All-Stars. El 2002, Glass, el seu productor Kurt Munkacsi i l'artista Don Christensen van fundar Orange Mountain Music, dedicada a «establir el llegat discogràfic de Philip Glass», i fins avui han publicat seixanta àlbums de la seva música.

Looking Glass Studios

El 1992, Glass va construir el seu propi estudi de gravació a Nova York i el va anomenar Looking Glass Studios. A més dels projectes de gravació propis de Glass, l'estudi va acollir projectes d'artistes de renom com Beck, Björk, Sheryl Crow, The Cure, Grace Jones, Lou Reed i Roger Waters abans del seu tancament el febrer del 2009.

Vida personal

Logotip de Philip Glass

Glass viu a Nova York i a Cap Bretó, a Nova Escòcia. S'ha descrit com un «jueu-taoista-hindú-tolteca-budista» i és un defensor del moviment per la independència del Tibet. El 1987, va cofundar el Tibet House US amb el professor de la Universitat de Colúmbia Robert Thurman i l'actor Richard Gere, a petició del 14è Dalai Lama. És també president de la revista Tricycle: The Buddhist Review. Glass és vegetarià.

Glass s'ha casat quatre vegades; té quatre fills i una néta.

• El seu primer matrimoni va ser amb la directora de teatre JoAnne Akalaitis (m. 1965, div. 1980), amb qui té dos fills: Juliet (n. 1968) i Zachary (n. 1971).
• El seu segon matrimoni va ser amb Luba Burtyk (m. 1980), metgessa.
• La seva tercera esposa, l'artista Candy Jernigan, va morir de càncer de fetge el 1991, a trenta-nou anys.
• El seu quart matrimoni va ser amb la directora de restaurant Holly Critchlow (m. 2001), amb qui va tenir dos fills: Cameron (n. 2002) i Marlowe (n. 2003). Més tard es van divorciar.

Va mantenir una relació sentimental amb la violoncel·lista Wendy Sutter durant uns cinc anys. Des del desembre del 2018, la seva parella era la ballarina d'origen japonès Saori Tsukada.

Glass és cosí segon d'Ira Glass, presentador del programa de ràdio This American Life. Ira va entrevistar Glass en directe al Field Museum de Chicago, emesa a la NPR; i una segona vegada en un acte benèfic per al St. Ann's Warehouse, entrevista que es va distribuir com a regal a oients de la ràdio pública el 2010. Tots dos van gravar una versió de la composició que Glass va escriure per acompanyar el poema «Wichita Vortex Sutra» del seu amic Allen Ginsberg. El 2014, This American Life va emetre una actuació en directe a la Brooklyn Academy of Music que va incloure l'estrena mundial de l'òpera Help, un breu monodrama que Philip Glass va escriure per a l'ocasió.

Recepció crítica

Glass tocant al Palau de Belles Arts de Mèxic DF el 2018

Musical Opinion va dir: «Philip Glass ha de ser un dels compositors vius més influents.» El National Endowment for the Arts, tot assenyalant que moltes de les seves òperes han estat produïdes per les principals cases d'òpera del món, va afirmar: «És el primer compositor que ha guanyat un públic ampli i multigeneracional a l'òpera, la sala de concerts, el món de la dansa, el cinema i la música popular.» Classical Music Review va qualificar la seva òpera Akhnaten d'«obra musicalment sofisticada i imponent». La producció del Metropolitan Opera de Nova York d'Akhnaten va guanyar el Grammy a la millor gravació d'òpera el 2022.

Justin Davidson de la revista New York ha criticat Glass dient: «Glass mai no va tenir una bona idea que no dugués fins a l'extenuació: repeteix la gamma evocadora 30 vegades fins a l'avorriment, molt més temps del necessari per anar-se'n a casa.» Richard Schickel de la revista Time va criticar la banda sonora de Glass per a Les hores, dient: «Això resulta, en última instància, insuficient per a atorgar significat a les seves vides o profunditat a un film tètric i gens implicant, per al qual Philip Glass proporciona involuntàriament la partitura perfecta —sense melodia, opressiva, monòtona, dolorosament pretensiosa.»

Premis i nominacions

Organització	Any	Categoria	Obra	Resultat	Plantilla:Refh
Premis Oscar	1997	Millor banda sonora original	Kundun	Nominat
	2002		Les hores	Nominat
	2006		Notes on a Scandal	Nominat
Premis BAFTA	2002	Anthony Asquith Award for Film Music	Les hores	Guanyador
Critics Choice Movie Awards	2002	Millor compositor	Les hores	Nominat
	2006		L'il·lusionista	Guanyador
Drama Desk Awards	2010	Música destacada en una obra de teatre	Les Bacants	Nominat
	2016		The Crucible	Guanyador
Premis Globus d'Or	1997	Millor banda sonora original	Kundun	Nominat
	1998		The Truman Show	Guanyador
	2002		Les hores	Nominat
Premis Grammy	1987	Millor composició clàssica contemporània	Satyagraha	Nominat
	1988		Quartet de corda núm. 2	Nominat
	2004	Millor banda sonora per a mitjans visuals	Les hores	Nominat
	2008	Millor composició instrumental	Notes on a Scandal («I Knew Her»)	Nominat
	2020	Grammy Trustees Award		Guardonat
Primetime Emmy Awards	2004	Composició musical destacada per a una sèrie (partitura dramàtica original)	Pandemic: Facing AIDS	Nominat

Premis honorífics

Organització	Any	Premi	Resultat	Plantilla:Refh
Musical America	1985	Músic de l'any	Guardonat
Ministre de Cultura, França	1995	Orde de les Arts i les Lletres (França)	Guardonat
American Academy of Arts and Letters	2003	Membre del Departament de Música	Guardonat
Palm Springs International Film Festival	2007	Premi Frederick Loewe	Guardonat
Programa Fulbright	2009	Premi per trajectòria professional Fulbright	Guardonat
American Philosophical Society	2009	Membre honorari	Guardonat
American Classical Music Hall of Fame	2010	Membre incorporat	Guardonat
National Endowment for the Arts	2010	Premi d'honor a l'òpera	Guardonat
Japan Art Association	2012	Praemium Imperiale	Guardonat
Dance Magazine	2013	Premi	Guardonat
Juilliard School	2014	Doctor honoris causa en Música	Guardonat
Museum of the City of New York	2014	Premi Louis Auchincloss	Guardonat
Premi Glenn Gould	2015	Premi al laureat	Guardonat
President dels Estats Units	2015	Medalla Nacional de les Arts	Guardonat
Chicago Tribune	2016	Premi literari per les memòries Words Without Music	Guardonat
Carnegie Hall	2017	Càtedra de compositor Richard and Barbara Debs	Guardonat
Society of Composers & Lyricists	2017	Premi per trajectòria professional	Guardonat
John F. Kennedy Center for the Performing Arts	2018	Kennedy Center Honors	Guardonat
Recording Academy	2020	Grammy Trustees Award	Guardonat
American Society of Composers, Authors and Publishers	2021	Tema televisiu de l'any, Tales from the Loop	Guardonat
Fundació BBVA	2022	Premi Fronteres del Coneixement	Guardonat
Universitat de Chicago	2023	Premi als exalumnes	Guardonat

Bibliografia

• Glass, Philip. Jones, Robert T.. Music by Philip Glass. Edited and with supplementary material by Robert T. Jones. 1st. New York: Harper & Row, 1987. ISBN 0-06-015823-9. OCLC 15521553.  Reeditat el 1995 per Da Capo Press (ISBN 978-0-306-80636-0) amb un nou pròleg de Glass i un catàleg musical i discografia actualitzats amb 52 fotografies en blanc i negre.
• Glass, Philip. Words without music: a memoir. Londres: Faber & Faber, 2015. ISBN 978-0-571-32373-9. OCLC 908632624. 
• Glass, Philip; Brumbach, Linda; Regas, Alisa E. Philip Glass Piano Etudes: The Complete Folios 1-20 & Essays from 20 Fellow Artists. New York: Artisan Books, 2023. ISBN 978-1648291883. 

Obres sobre Glass

• Music with Roots in the Aether: Opera for Television (1976). Cinta 2: Philip Glass. Produïda i dirigida per Robert Ashley
• Philip Glass, de Four American Composers (1983); dirigida per Peter Greenaway
• A Composer's Notes: Philip Glass and the Making of an Opera (1985); dirigida per Michael Blackwood
• Einstein on the Beach: The Changing Image of Opera (1986); dirigida per Mark Obenhaus
• Philip Glass Buys a Loaf of Bread (1994); escrita per David Ives
• Looking Glass (2005); dirigida per Éric Darmon
• Glass: A Portrait of Philip in Twelve Parts (2007); dirigida per Scott Hicks

Vegeu també

• Llista d'artistes de música ambient

Fonts

Fonts bibliogràfiques

• Writings on Glass. Essays, Interviews, Criticism. Berkeley, Los Angeles, London: University of California Press, 1999. ISBN 0-02-864657-6.  (tapa dura); ISBN 0-520-21491-9 (rústica).
• Maycock, Robert. Glass: A Biography of Philip Glass. Sanctuary Publishing, 2002. ISBN 978-1-86074-347-4. 
• Potter, Keith. Four Musical Minimalists: La Monte Young, Terry Riley, Steve Reich, Philip Glass. Cambridge, UK; New York City: Cambridge University Press, 2000 (Music in the Twentieth Century series). ISBN 978-0-521-48250-9. 
• Schwarz, K. Robert. Minimalists. Londres: Phaidon Press, 1996 (20th-Century Composers Series). ISBN 978-0-7148-3381-1. 

Lectures complementàries

• Bartman, William i Kesten, Joanne (eds). The Portraits Speak: Chuck Close in Conversation with 27 of his subjects, New York: A.R.T. Press, 1997. ISBN 978-0-923183-18-9.
• Duckworth, William (1995, 1999). Talking Music: Conversations With John Cage, Philip Glass, Laurie Anderson, and Five Generations of American Experimental Composers. New York City: Da Capo Press. ISBN 978-0-306-80893-7 (edició 1999).
• Gagne, Cole i Caras, Tracy (1982). Soundpieces: Interviews with American Composers. Metuchen, NJ: Scarecrow Press. ISBN 0-8108-1474-9
• Knowlson, James (2004). Damned to Fame: The Life of Samuel Beckett, New York: Grove Press. ISBN 978-0-8021-4125-5.
• Lucier, Alvin, ed. (2018). Eight Lectures on Experimental Music. Middletown, CT: Wesleyan University Press. ISBN 9780819577634
• Mertens, Wim. American minimal music : La Monte Young, Terry Riley, Steve Reich, Philip Glass. 1st pbk.. Londres: Kahn & Averill, 1988. ISBN 978-0-912483-15-3. OCLC 18215156. 
• Richardson, John (1999). Singing Archaeology: Philip Glass's "Akhnaten". Wesleyan University Press. ISBN 978-0-8195-6317-0.
• Ross, Alex (February 13, 2012). «Musical Events: Number Nine». The New Yorker 88 (1): 116–117. 
• Zimmerman, Walter, Desert Plants – Conversations with 23 American Musicians, Berlin: Beginner Press in cooperation with Mode Records, 2020 (publicat originalment el 1976 per A.R.C., Vancouver).

Enllaços externs

• http://www.philipglass.com/ Pàgina oficial (anglès)