Tanarida
Tanacetum vulgare  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | tansy juice (en)  |
| Planta | |
| Tipus de fruit | aqueni |
| Taxonomia | |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Asterales |
| Família | Asteraceae |
| Tribu | Anthemideae |
| Gènere | Tanacetum |
| Espècie | Tanacetum vulgare L., 1753 Tanacetum vulgare |
| Nomenclatura | |
| Sinònims |
|
.svg){kind=icon}
La tanarida o herba remuguera[1] (Tanacetum vulgare) és una planta herbàcia perenne de la família de les compostes, aromàtica, de tiges erectes, fulles amb segments dentats i capítols grocs agrupats en corimbes, que tenen propietats antihelmíntiques, pròpia dels herbassars que voregen camps i camins, sobretot a muntanya. La tanarida (Tanacetum vulgare) també es coneix amb altres noms en català com: herba cuquera, herba de les sangs, herba dels constipats, herba dels verms, herba tana, talarida, tanacet.
En altres llocs també se la coneix com a menta romana. Tot i això, no s'ha de confondre amb la menta comú, ja que el tanacetum o menta romana és tòxic (verinós) fins i tot en petites quantitats (llegiu-ne l'apartat toxicitat).
Les flors seques o fresques són un element decoratiu força utilitzat. Les fulles seques constitueixen un eficaç repel·lent per insectes.
Morfologia
[modifica]
És una planta herbàcia amb el cicle de vida perenne (hemicriptòfit), és a dir que viu almenys dos anys, que floreix del juliol al setembre. És erecta, simple, sovint pluricaule, glabrescent i aromàtica degut a la presència d'olis essencials, que pot atènyer de 3 a 12 dm d'alçada.
L'arrel és llenyosa i axonomorfa. Presenta una tija de consistència herbàcia amb estolons.Té un tall erecte i robust amb pil·lositats o tricomes de tipus glabrescent. Les fulles són pinnatisectes amb els segments regularment dentats o pinnatipartides i amb el raquis dentat. Mesuren de 5 a 15 cm de llargada i de 3 a 8 cm d'amplada. Aquestes fulles són glabres o esparsament pubescents, com la tija. Les fulles inferiors són peciolades i oblongues a oblongo-ovades; en canvi, les superiors són sèssils.
Referent a la repartició de sexes és una planta hermafrodita, ja que presenta alhora gineceu i androceu que són els òrgans reproductors. Les flors s'agrupen en una inflorescència múltiple anomenada capítol. Es caracteritza per tenir un receptacle pedunculat, generalment pla, però també convex (Matricaria) o còncau, on s'insereixen les flors sèssils. Les flors del capítol maduren segons una seqüència centrípeta, ja que es tracta d'una inflorescència d'origen racemós. Les flors són totes tubulars. Cadascun mesura de 5 a 8 mm de diàmetre i té tres files de bràctees involucrals coriàcies i obtuses. Les externes poden ser femenines, zigomorfes i amb el tub dividit en tres lòbuls; o hermafrodites actinomorfes i amb el tub pentalobulat. Les flors del centre del capítol són pentalobulades, actinomorfes i hermafrodites. El calze està transformat en una corona de pèls. La corol·la és groga i està formada per la soldadura de 5 pètals (flor gamopètala). L'androceu està format per 5 estams inserits al tub de la corol·la i amb els filaments lliures (soldats a Silybium). El gineceu està constituït per 2 carpels soldats en un ovari ínfer i unilocular que conté un únic primordi seminal anàtrop, erecte i de placentació basal. Hi ha un sol estil bifurcat apicalment en dos estigmes. A l'extrem de l'estil i concretament a la cara externa, apareixen pèls o papil·les formant una estructura anomenada escòpula, amb funció d'escombrar el pol·len cap enfora a mesura que l'estil creix. A la cara interna és on hi ha les superfícies estigmàtiques. El fruit és un aqueni d'1,2 a 1,8 mm de llargada, amb 5 costelles i amb glàndules no mucilaginoses, sèssils i transparents. Tenen un papus de 0,2 a 0,4 mm de llargada format per una corona de pèls.
Ecologia
[modifica]És una planta que prové d'Europa i la seva distribució general (fitogeografia) és Eurosiberiana. Prolifera especialment al nord del Països Catalans, com per exemple a les comarques del Rosselló, la Cerdanya o la Garrotxa, però també a la resta del Principat i al País Valencià, en canvi no la trobam a les Illes Balears. És una planta herbàcia ruderal, poc exigent quant a sòls. Creix als herbassars nitròfils de la vora de camins, de solars abandonats i erms. Floreix entre juny i octubre.
Composició química
[modifica]- Oli essencial (0,20-0,60%) ric en tujona (70%): responsable de la seva acció com antihelmíntic i amenagog.
- Càmfora.
- Principis amargs.
- Tanacetines.
- Tanins, amb efecte astringent.
- Flavonoides, propietats com espasmolític.
- Àcid cafèic, com estimulant.
- Matricarina.
Toxicitat
[modifica]És una planta altament tòxica (ès a dir, verinosa) per via oral a causa de la tujona, compost químic present a la saba de la planta, i que és considerat com a neurotoxina. Tot i que antigament s'emprava aquesta planta per a infusions contra els paràsits intestinals, actualment el seu consum està radicalment prohibit, a causa de la toxicitat fins i tot en dosis baixes. [2]
El consum directe o la infusió de petites quantitats de la planta (fulles, flors, tija, etc.) ja provoca els primers símptomes. Per exemple, la ingestió de 1-3 fulles crues de la planta pot provocar mals de cap lleus durant diversos dies, dolors gàstrics i intestinals, i alteració temporal del ritme cardíac.
Si es mastega accidentalment alguna part de la planta, es recomana escopir-la com més aviat millor, per evitar l'absorció d'altes dosis del neurotòxic per part de l'organisme.
En majors quantitats, el consum pot provocar:
- Deshidratació severa, dolor i estrès gastrointestinal.
- Marejos, vòmits i diarrees greus.
- Tremolors, convulsions i atacs epilèptics.
- Hemorràgies uterines severes.
- Risc d´avortament en dones embarassades.
- Dany permanent en òrgans interns: fetge, ronyons i sistema nerviós central.
- Mort.
Usos en la medicina tradicional
[modifica]Els usos medicinals que històricament s'han realitzat amb aquesta planta han de ser considerats com a pràctiques corresponents a èpoques anteriors als de la medicina actual. Segles enrere, en períodes en què la medicina i la farmacologia no estaven tan desenvolupades, les persones estaven disposades a recórrer als mitjans curatius que tenien a l'abast, alguns dels quals posaven en risc la pròpia vida o tenien greus efectes secundaris, com és el cas d'aquesta planta. Actualment els tractaments farmacològics amb el tanacetum vulgare estan estrictament desaconsellats, tenint en compte els enormes riscos que comporta per a la salut. Els usos medicinals que tradicionalment ha tingut aquesta planta en èpoques passades han estat:
- Acció vermífuga, és a dir que provoca l'eliminació/expulsió dels cucs paràsits intestinals. La infusió de flors ha estat durant segles un antihelmíntic recomanat contra els ascàrids i oxiürs, ja que la toxicitat de la planta ha estat tradicionalment aprofitada per eliminar paràsits intestinals del cos humà. Tot i això, actualment es recomanen opcions farmacològiques més segures i amb menys efectes secundaris, com Albendazole.
- Per via tòpica (externa), se n'aplicava l'oli per combatre el reumatisme.
El Tanacetum parthenium antigament va ser una de les plantes del gènere tanacetum més útils per a les migranyes. Tot i això, actualment es considera una planta segura només per a tractaments curts, i no per a tot tipus de persones. El seu consum durant llargs períodes és considerat d'alt risc. Una sola dosi es considera molt perillosa per a aquests grups de persones:
- Infants menors de 3 anys.
- Dones embarassades o lactants.
- Persones amb al·lèrgies a les plantes compostes.
- Persones amb tractaments farmacològics que incloguin medicaments anticoagulants o antiagregants plaquetaris: incrementa el risc d'hemorràgies.
- Efectes secundaris per a qualsevol persona que consumeixi les seves fulles: Irritació o úlceres bucals si es masteguen les fulles crues. Dermatitis per contacte en manipular la planta fresca.
- Efectes secundaris per a qualsevol persona que la prengui en infusió: molèsties gastrointestinals lleus (vòmits, inflamació o indigestió).
El Tanacetum vulgare té prohibida la venda al públic i l'ús a Espanya, a causa de la seva toxicitat, d'acord amb el que estableix l'article 42.2 de la Llei 25/1990 del medicament, de 20 de desembre. La seva comercialització es restringeix a l'elaboració d'especialitats farmacèutiques, fórmules magistrals, preparats oficinals, ceps homeopàtics i la investigació.
Durant molts anys, el tanacet s'ha utilitzat com una herba medicinal malgrat la seva toxicitat. Per exemple, al folklore irlandès del segle XIX, se suggereix banyar-se en una solució de tanacet i sal com una cura per al dolor articular. Tot i això, actualment els usos medicinals de totes les plantes del gènere tanacetum estan desaconsellats, per ser massa arriscats per a la salut humana.
Referències
[modifica]- ↑ «Tanarida». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia.
- ↑ Acute and chronic toxicity of a lyophilised aqueous extract of Tanacetum vulgare leaves in rodents.
Bibliografia
[modifica]- AGUILELLA, A. & PUCHE, F. (2004). Diccionari de botànica. Universitat de València. València. ISBN 84-370-5915-1
- Berdonces i Serra, J. L. (1998) Gran enciclopedia de las plantas medicinales el dioscórides del tercer milenio [terapia natural para el tercer milenio]. Tikal Ediciones. ISBN 84-305-8496-X
