close
Vés al contingut

Banc central

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Banc Central Europeu

Un banc central, banc federal, reserva federal o autoritat monetària és una institució que s'encarrega de la política monetària d'un Estat o d'un grup de nacions, com és el cas del Banc Central Europeu.[1] La seva responsabilitat principal és mantenir l'estabilitat de la moneda i de l'oferta (quantitat) de moneda circulant; és a dir, té el monopoli de l'emissió de moneda dins un territori determinat. Altres tasques importants són el control dels tipus d'interès i el control de la inflació. És també l'últim recurs del sector bancari i les institucions bancàries privades i públiques en temps de crisi econòmica.[2] En alguns casos, un banc central pot tenir poders de supervisió per verificar que les institucions financeres operin de manera honesta i legítima.[3]

En la majoria dels estats el banc central és una entitat del govern amb un cert grau d'autonomia, fet que permet la possibilitat d'intervenció governamental en la política monetària. Tanmateix, en alguns estats el banc central opera de manera independent del govern, sota lleis i reglaments que impedeixen o limiten la intervenció política; alguns exemples són la Reserva Federal dels Estats Units, el Banc del Japó, el Banc d'Anglaterra, el Banc del Canadà, el Banc de Mèxic, el Banc de Reserva d'Austràlia i el Banc Central Europeu. Habitualment, un banc central és dirigit per un governador, o president com és el cas del Banc Central Europeu o per un director executiu com és el cas de l'Autoritat Monetària de Hong Kong i de Singapur.

Terminologia

[modifica]

No existeix una terminologia universal per al nom d'un banc central. Els primers bancs centrals eren sovint l'única o la principal institució financera formal en la seva jurisdicció i, per tant, sovint s'anomenaven "banc de" seguit del nom de la ciutat o del país corresponent; per exemple, el Banc d'Amsterdam, el Banc d'Hamburg, el Banc d'Anglaterra o el Wiener Stadtbank. Les pràctiques de nomenclatura van evolucionar posteriorment a mesura que s'establien més bancs centrals. L'expressió "banc central" en si mateixa no va aparèixer fins a principis del segle xix, però en aquell moment es referia a la seu central d'un banc amb múltiples sucursals, i encara va ser utilitzada en aquest sentit per Walter Bagehot en el seu assaig fonamental de 1873 Lombard Street.[4]:9 Durant aquella època, el que ara es coneix com a banc central s'anomenava sovint banc emissor (francès: institut d'émission, alemany: Notenbank). La referència a la banca central en el sentit actual només es va generalitzar a principis del segle XX.

Els noms dels bancs centrals individuals inclouen, amb referències a la data en què el banc va adquirir el seu nom actual:

En alguns casos, s'utilitza el nom en la llengua local en la pràctica internacional, p. ex. Sveriges Riksbank (1668, nom actual en ús des de 1866), De Nederlandsche Bank (1814), Deutsche Bundesbank (1957) o Bangko Sentral ng Pilipinas (1993).

Alguns bancs comercials tenen noms que suggereixen que són bancs centrals, encara que no ho siguin: en són exemples el State Bank of India i el Central Bank of India, el Banc Nacional de Grècia, el Banco do Brasil, el National Bank of Pakistan, el Bank of China, el Bank of Cyprus o el Bank of Ireland, així com el Deutsche Bank. Algunes d'aquestes institucions, però no totes, havien assumit funcions de banca central en el passat.

Història

[modifica]

L'adopció generalitzada de la banca central és un fenomen bastant recent. A principis del segle XX, aproximadament dos terços dels estats sobirans no tenien un banc central. Les onades d'adopció de bancs centrals es van produir en el període d'entreguerres i després de la Segona Guerra Mundial.[5]

Al segle XX, els bancs centrals es creaven sovint amb la intenció d'atreure capital estranger, ja que els banquers preferien prestar a països amb un banc central sota el patró or.[5]

Antecedents

[modifica]

L'ús dels diners com a unitat d'intercanvi és anterior a la història. El control governamental dels diners està documentat en l'economia de l'antic Egipte (2750–2150 aC).[6] Els egipcis mesuraven el valor dels béns amb una unitat central anomenada shat. Com moltes altres monedes, el shat estava vinculat a l'or. El valor d'un shat en termes de béns era definit per les administracions governamentals. Altres cultures de l'Àsia Menor van materialitzar més tard les seves monedes en forma de monedes d'or i plata.[7]

La simple emissió de paper moneda o altres tipus de diners per part d'un govern no és el mateix que la banca central. La diferència és que els diners financers emesos pel govern, com els presents, per exemple, a la Xina durant la dinastia Yuan en forma de paper moneda, normalment no eren lliurement convertibles i, per tant, de qualitat inferior, cosa que ocasionalment provocava hiperinflació.

A partir del segle XII, va sorgir una xarxa de bancs professionals principalment al sud d'Europa (inclòs el sud de França, amb els cahorsins).[8] Els bancs podien utilitzar diners comptables per crear dipòsits per als seus clients. Així, tenien la possibilitat d'emetre, prestar i transferir diners de manera autònoma sense el control directe de les autoritats polítiques.

Primers bancs centrals municipals

[modifica]
Interior de la Llotja de Barcelona, on operava la Taula de canvi de la ciutat

La Taula de Canvi de Barcelona, establerta el 1401, és el primer exemple de bancs municipals, majoritàriament públics, que van ser pioners en la banca central a escala limitada. Aviat va ser emulada pel Banco di San Giorgio a la República de Gènova, establert per primera vegada el 1407, i molt més tard pel Banco del Giro a la República de Venècia i per una xarxa d'institucions a Nàpols que més tard es van consolidar en el Banco di Napoli. Es van establir bancs centrals municipals notables a principis del segle XVII en els principals centres comercials del nord-oest d'Europa, concretament el Banc d'Amsterdam el 1609[9] i l'Hamburger Bank el 1619.[10] Aquestes institucions oferien una infraestructura pública per a pagaments internacionals sense efectiu.[11] Tenien com a objectiu augmentar l'eficiència del comerç internacional i salvaguardar l'estabilitat monetària. Aquests bancs públics municipals complien, doncs, funcions comparables a les dels bancs centrals moderns.[12]

Primers bancs centrals nacionals

[modifica]
El Banc d'Anglaterra el 1791

El banc central suec, conegut des del 1866 com a Sveriges Riksbank, va ser fundat a Estocolm el 1664 a partir de les restes del fallit Stockholms Banco i responia davant el Riksdag, el parlament suec de l'edat moderna.[13] Una de les funcions del banc central suec era prestar diners al govern.[14]

L'establiment del Banc d'Anglaterra va ser ideat per Charles Montagu, 1r comte de Halifax, seguint una proposta de 1691 de William Paterson.[15] Es va crear mitjançant una carta reial el 27 de juliol de 1964, coneguda com la Tonnage Act.[16] Al banc se li va donar la possessió exclusiva dels saldos del govern, i esdevingué l'única organització autoritzada a emetre bitllets.[17] El Banc d'Anglaterra de l'edat moderna, però, no tenia totes les funcions dels bancs centrals actuals, com ara regular el valor de la moneda nacional, finançar el govern, ser l'únic distribuïdor autoritzat de bitllets o funcionar com a prestador en darrera instància per als bancs que patien una crisi de liquiditat.

A principis del segle XVIII, un experiment important de banca central nacional va fracassar a França amb la Banque Royale de John Law el 1720–1721. Més tard al mateix segle, França va tenir altres intents amb la Caisse d'Escompte, creada per primera vegada el 1767, i el rei Carles III d'Espanya va establir el Banc d'Espanya el 1782. El Banc d'Assignació Rus, establert el 1769 per Caterina la Gran, va ser una excepció al patró general dels primers bancs centrals nacionals, ja que era propietat directa del govern imperial rus, en lloc d'accionistes individuals privats. Als naixents Estats Units, Alexander Hamilton, com a secretari del Tresor, va crear el Primer Banc dels Estats Units a la dècada de 1790, malgrat la forta oposició dels republicans jeffersonians.[18]

Bancs centrals nacionals des de 1800

[modifica]
El Banc de Finlàndia a Helsinki
L'Edifici Eccles a Washington, D.C. acull les oficines principals de la Junta de Governadors de la Reserva Federal.
Seu central del Banc Popular de la Xina a Pequín

Els bancs centrals es van establir en molts països europeus durant el segle XIX.[19][20] Napoleó va crear la Banque de France el 1800 per estabilitzar i desenvolupar l'economia francesa i millorar el finançament de les seves guerres.[21] El Banc de França va seguir sent el banc central més important de l'Europa continental durant tot el segle XIX.[22] El Banc de Finlàndia va ser fundat el 1812, poc després que Finlàndia hagués passat de mans sueques a russes per convertir-se en un Gran Ducat de Finlàndia.[23] Simultàniament, un petit grup de poderoses xarxes bancàries familiars, representades per la Casa Rothschild, amb sucursals a les principals ciutats d'Europa, així com Hottinguer a Suïssa i Oppenheim a Alemanya, exercien un paper de banca quasi central.[24][25]

La teoria de la banca central, tot i que el nom encara no s'utilitzava àmpliament, va evolucionar al segle XIX. Henry Thornton, opositor a la doctrina dels efectes reals, va ser un defensor de la posició bullionista i una figura significativa en la teoria monetària. El procés d'expansió monetària de Thornton va anticipar les teories de Knut Wicksell sobre el "procés acumulatiu que reafirma la Teoria Quantitativa en una forma teòricament coherent". Com a resposta a una crisi monetària el 1797, Thornton va escriure el 1802 An Enquiry into the Nature and Effects of the Paper Credit of Great Britain, en què argumentava que l'augment del crèdit en paper no va causar la crisi. El llibre també ofereix un relat detallat del sistema monetari britànic, així com un examen detallat de les maneres en què el Banc d'Anglaterra hauria d'actuar per contrarestar les fluctuacions en el valor de la lliura.[26]

Al Regne Unit, fins a mitjans del segle xix, els bancs comercials podien emetre els seus propis bitllets, i els bitllets emesos per companyies bancàries provincials circulaven habitualment.[27] Molts consideren que els orígens del banc central es troben en l'aprovació de la Llei de la Carta Bancària de 1844.[3] Sota la Llei de 1844, el bullionisme es va institucionalitzar a Gran Bretanya,[28] creant una relació entre les reserves d'or mantingudes pel Banc d'Anglaterra i els bitllets que el banc podia emetre.[29] La Llei també va imposar restriccions estrictes a l'emissió de bitllets per part dels bancs rurals.[29] El Banc d'Anglaterra va assumir el paper de prestador en darrera instància a la dècada de 1870 després de les crítiques a la seva resposta poc entusiasta davant el fracàs d'Overend, Gurney and Company.

Els bancs centrals de la major part d'Europa i el Banc del Japó es van desenvolupar durant el segle XIX i principis del XX sota el patró or internacional. La banca lliure o els consells monetaris eren comuns en aquella època. No obstant això, els problemes amb el col·lapse dels bancs durant les recessions van provocar un suport més ampli als bancs centrals en aquelles nacions que encara no en tenien, com ara Austràlia. Als Estats Units, el paper d'un banc central havia estat eliminat en l'anomenada guerra bancària de la dècada de 1830 pel president Andrew Jackson.[30] El 1913, els EUA van crear el Sistema de la Reserva Federal mitjançant l'aprovació de la Llei de la Reserva Federal.[31]

Després de la Primera Guerra Mundial, l'Organització Econòmica i Financera de la Societat de Nacions (EFO), influenciada per les idees de Montagu Norman i altres líders polítics i economistes de l'època, va assumir un paper actiu per promoure la independència dels bancs centrals, un component clau de l'ortodòxia econòmica que l'EFO va fomentar a la Conferència de Brussel·les (1920). Així, l'EFO va dirigir la creació de l'Oesterreichische Nationalbank a Àustria, el Banc Nacional Hongarès, el Banc de Danzig i el Banc de Grècia, així com reformes integrals del Banc Nacional de Bulgària i el Banc d'Estònia. Idees similars van ser emulades en altres països europeus recentment independents, per exemple pel Banc Nacional de Txecoslovàquia.[32]

El Brasil va establir un banc central el 1945, precursor del Banc Central del Brasil creat vint anys més tard. Després d'aconseguir la independència, nombrosos països africans i asiàtics també van establir bancs centrals o unions monetàries. El Banc de Reserva de l'Índia, que s'havia establert durant el domini colonial britànic com a empresa privada, va ser nacionalitzat el 1949 després de la independència de l'Índia. A principis del segle XXI, la majoria dels països del món tenien un banc central nacional constituït com una institució del sector públic, encara que amb graus d'independència molt variables.

Bancs centrals colonials, extraterritorials i federals

[modifica]
Seu central del Banc de Java a Batavia, a principis del segle XX

Abans de l'adopció gairebé generalitzada del model de bancs centrals nacionals del sector públic, diverses economies depenien d'un banc central que era dirigit de manera efectiva o legal des de fora del seu territori. Els primers bancs centrals colonials, com el Banc de Java (establert el 1828 a Batavia), la Banque de l'Algérie (establerta el 1851 a Alger), o la Hongkong and Shanghai Banking Corporation (establerta el 1865 a Hong Kong), operaven des de la mateixa colònia. Després de la generalització de l'ús transcontinental del telègraf elèctric mitjançant cable submarí, però, els nous bancs colonials solien tenir la seu a la metròpoli colonial; en són exemples destacats la Banque de l'Indochine amb seu a París (1875), la Banque de l'Afrique Occidentale (1901) i la Banque de Madagascar (1925). La seu central de la Banque de l'Algérie es va traslladar d'Alger a París el 1900.

En alguns casos, països independents que no tenien una base interna sòlida d'acumulació de capital i depenien críticament del finançament estranger van trobar avantatjós atorgar un paper de banca central a bancs que eren efectivament o fins i tot legalment estrangers. Un cas fundacional va ser el Banc Imperial Otomà, establert el 1863 com una empresa conjunta franco-britànica, i un cas especialment flagrant va ser el del Banc Nacional d'Haití amb seu a París (1881), que va captar recursos financers significatius de la nació independent d'Haití, tot i que aquesta patia greus dificultats econòmiques.[33] Altres casos inclouen el Banc Imperial de Pèrsia amb seu a Londres, establert el 1885, i el Banc Nacional d'Albània amb seu a Roma, establert el 1925. El Banc de l'Estat del Marroc es va establir el 1907 amb accionariat internacional i les funcions de la seu distribuïdes entre París i Tànger, una mitja dècada abans que el païs perdés la independència. En altres casos, hi ha hagut unions monetàries organitzades com la Unió Econòmica Belgoluxemburguesa establerta el 1921, sota la qual Luxemburg no tenia banc central, sinó que era gestionat per un banc central nacional (en aquest cas, el Banc Nacional de Bèlgica) en lloc d'un de supranacional. L'actual Àrea Monetària Comuna del sud de l'Àfrica té característiques comparables.

Un altre model es va establir en països on entitats federades o sub-sobiranes tenien una àmplia autonomia política que es reflectia en diversos graus en l'organització del mateix banc central. Aquests incloïen, per exemple, el Banc Austrohongarès de 1878 a 1918, la Reserva Federal dels EUA en les seves dues primeres dècades, el Bank deutscher Länder entre 1948 i 1957, o el Banc Nacional de Iugoslàvia entre 1972 i 1993. Per contra, alguns països que estan organitzats políticament com a federacions, com el Canadà, Mèxic o Suïssa actuals, depenen d'un banc central unitari.[34]

Bancs centrals supranacionals

[modifica]
La Seu del Banc Central Europeu a Frankfurt

A la segona meitat del segle XX, el desmantellament dels sistemes colonials va deixar alguns grups de països utilitzant la mateixa moneda malgrat haver aconseguit la independència nacional. A diferència de la desintegració de l'Imperi Austrohongarès i l'Imperi Otomà després de la Primera Guerra Mundial, alguns d'aquests països van decidir seguir utilitzant una moneda comuna, formant així una unió monetària, i confiar-ne la gestió a un banc central comú. En són exemples l'Autoritat Monetària del Carib Oriental, el Banc Central dels Estats de l'Àfrica Occidental i el Banc dels Estats de l'Àfrica Central.

El concepte de banca central supranacional va prendre una dimensió significativa a escala mundial amb la Unió Econòmica i Monetària de la Unió Europea i l'establiment del Banc Central Europeu (BCE) el 1998. El 2014, el BCE va assumir una funció addicional de supervisió bancària com a part de la recentment establerta política d'unió bancària europea.

Objectius

[modifica]

Els mandats i objectius dels bancs centrals poden ser establerts per llei, pel poder executiu o quedar a la discreció del mateix banc central depenent del país.[35]

Estabilitat de preus

[modifica]

El paper principal dels bancs centrals és normalment mantenir l'estabilitat de preus, que es pot definir com un nivell específic d'inflació. La inflació es defineix com la devaluació d'una moneda o, equivalentment, l'augment dels preus en relació amb una moneda. La majoria dels bancs centrals tenen actualment un objectiu d'inflació proper al 2%. Enfocaments alternatius a l'estabilitat de preus inclouen l'estabilitat dels índexs de preus durant períodes de temps més llargs.[36]

Com que la inflació redueix els salaris reals, els keynesians veuen la inflació com la solució a l'atur involuntari. Tanmateix, una inflació "no anticipada" comporta pèrdues per als prestadors, ja que el tipus d'interès real serà inferior a l'esperat. Per tant, la política monetària keynesiana busca una taxa d'inflació estable.

Els bancs centrals, com a autoritats monetàries en estats representatius, estan entrellaçats a través de mercats financers globalitzats. Com a regulador d'una de les monedes més esteses en l'economia global, la Reserva Federal dels EUA té un paper desproporcionat en el mercat monetari internacional. En ser el principal proveïdor i l'ajustador de tipus per al dòlar estatunidenc, la Reserva Federal implementa un conjunt de requisits per controlar la inflació i l'atur als EUA.[37]

Ocupació elevada

[modifica]

L'atur friccional és el període de temps entre feines quan un treballador està buscant o fent la transició d'una feina a una altra. L'atur que va més enllà de l'atur friccional es classifica com a atur no desitjat. Per exemple, l'atur estructural és una forma d'atur no desitjat resultant d'un desajust entre la demanda al mercat laboral i les habilitats i localitzacions dels treballadors que busquen feina. La política macroeconòmica generalment pretén reduir l'atur no desitjat. Keynes va etiquetar qualsevol lloc de treball que es creés per un augment dels béns-salari (és a dir, una disminució dels salaris reals) com a atur involuntari.

Creixement econòmic

[modifica]

El creixement econòmic es pot potenciar mitjançant la inversió en capital, com ara maquinària millor o més nombrosa. Un tipus d'interès baix implica que les empreses poden demanar diners prestats per invertir en el seu estoc de capital i pagar menys interessos per això. Per tant, es considera que reduir l'interès fomenta el creixement econòmic i s'utilitza sovint per pal·liar èpoques de baix creixement. D'altra banda, augmentar el tipus d'interès s'utilitza sovint en èpoques d'alt creixement econòmic com a mecanisme contracíclic per evitar que l'economia se sobreescalfi i evitar bombolles de mercat.

Altres objectius de la política monetària són l'estabilitat dels tipus d'interès, del mercat financer i del mercat de divises. Els objectius sovint no es poden separar els uns dels altres i sovint entren en conflicte. Per exemple, la despesa deficitària tendeix a augmentar la inflació.[38] Per tant, els objectius s'han de ponderar acuradament abans de la implementació de qualsevol política.

Mitigació de la tragèdia dels comuns

[modifica]

Alguns creuen que els bancs centrals haurien de mitigar la tragèdia dels comuns, per exemple el canvi climàtic.[39] Després de l'acord de París sobre el canvi climàtic, s'ha obert un debat sobre si els bancs centrals també haurien de perseguir objectius ambientals com a part de les seves activitats. El 2017, vuit bancs centrals van formar la Network for Greening the Financial System (NGFS)[40] per avaluar de quina manera els bancs centrals poden utilitzar les seves eines de política monetària i reguladora per donar suport a la mitigació del canvi climàtic. Avui dia, més de 70 bancs centrals formen part de l'NGFS.[41] Al gener de 2020, el Banc Central Europeu va anunciar[42] que tindria en compte consideracions climàtiques a l'hora de revisar el seu marc de política monetària.

Els defensors de la política monetària verda proposen que els bancs centrals incloguin criteris relacionats amb el clima en els seus marcs d'elegibilitat de garanties, quan realitzin compres d'actius i també en les seves operacions de refinançament.[43] Però crítics com Jens Weidmann, antic president del Bundesbank, argumenten que no és funció dels bancs centrals dur a terme polítiques climàtiques.[44] La Xina es troba entre els bancs centrals més avançats pel que fa a política monetària verda.[45] Ha donat als bons verds un estatus preferent per reduir-ne el rendiment[46] i utilitza polítiques d'orientació per dirigir els préstecs verds.[47]

Les implicacions dels potencials actius bloquejats (stranded assets) en l'economia posen de manifest un exemple del risc de transició inherent al canvi climàtic amb potencials efectes cascada a tot el sistema financer.[48][49][50] En resposta, els bancs centrals han adoptat o proposat quatre tipus amplis d'intervencions, incloent el desenvolupament de metodologies, el foment dels inversors, la regulació financera i kits d'eines de polítiques.[5]

L'assoliment de l'objectiu climàtic de 2 graus gira en part al voltant del desenvolupament de regulacions financeres alineades amb el clima. Un repte important rau en la falta de consciència entre les corporacions i els inversors, impulsada per un flux d'informació deficient i una divulgació insuficient.[5] Per abordar aquest problema, els reguladors i els bancs centrals estan promovent la transparència, la informació integrada i les especificacions d'exposició, amb l'objectiu de promoure objectius d'emissions baixes en carboni a llarg termini, en lloc d'objectius financers a curt termini.[5][51] Aquestes regulacions pretenen avaluar el risc de manera integral, identificant els actius intensius en carboni i augmentant els seus requisits de capital. Això hauria de fer que els actius amb alt contingut de carboni siguin menys atractius, mentre s'afavoreixen els actius baixos en carboni que, històricament, s'havien percebut com d'alt risc, i els vehicles d'inversió de baixa volatilitat.[5][52][53]

La expansió quantitativa és una mesura potencial que podrien aplicar els bancs centrals per aconseguir una transició cap a una economia baixa en carboni.[5] Tot i que hi ha un biaix històric cap a les empreses amb alt contingut de carboni, incloses en les carteres dels bancs centrals a causa de les seves altes qualificacions creditícies, enfocaments innovadors de l'expansió quantitativa podrien invertir aquesta tendència per afavorir els actius baixos en carboni.[5][54][55]

Tenint en compte l'impacte potencial dels bancs centrals en el canvi climàtic, és important considerar els seus mandats. El mandat d'un banc central pot ser restringit, és a dir, que només se li donen uns pocs objectius, cosa que limita la capacitat del banc central per incloure el canvi climàtic en les seves polítiques.[5] No obstant això, els mandats dels bancs centrals no han de ser necessàriament modificats per donar cabuda a activitats relacionades amb el canvi climàtic.[5] Per exemple, el Banc Central Europeu ha incorporat les emissions de carboni en els seus criteris de compra d'actius, malgrat el seu mandat relativament estret que es centra en l'estabilitat dels preus.[56]

Governança

[modifica]
Independència del banc central versus inflació. Aquesta recerca, sovint citada[57] i publicada per Alesina i Summers (1993),[58] s'utilitza per mostrar per què és important que el banc central d'una nació (és a dir, l'autoritat monetària) tingui un alt nivell d'independència. Aquest gràfic mostra una tendència clara cap a una taxa d'inflació més baixa a mesura que augmenta la independència del banc central. La raó generalment acceptada per la qual la independència condueix a una inflació més baixa és que els polítics tenen tendència a crear massa diners si se'ls dona l'oportunitat de fer-ho.[58] El Sistema de la Reserva Federal dels Estats Units és considerat generalment com un dels bancs centrals més independents.

Nombrosos governs han optat per fer independents els bancs centrals. La lògica econòmica darrere de la independència del banc central és que quan els governs deleguen la política monetària a un banc central independent (amb un propòsit antiinflacionista) i lluny dels polítics electes, la política monetària no reflectirà els interessos dels polítics. Quan els governs controlen la política monetària, els polítics poden sentir-se temptats a impulsar l'activitat econòmica abans d'unes eleccions en detriment de la salut a llarg termini de l'economia i del país. Com a conseqüència, els mercats financers poden no considerar creïbles els compromisos futurs d'inflació baixa quan la política monetària està en mans de càrrecs electes, cosa que augmenta el risc de fuga de capitals. Una alternativa a la independència del banc central és tenir règims de tipus de canvi fixos.[59][60][61]

Els governs generalment tenen cert grau d'influència fins i tot sobre els bancs centrals "independents"; l'objectiu de la independència és principalment evitar interferències a curt termini. El 1951, el Deutsche Bundesbank es va convertir en el primer banc central a rebre la plena independència, fet que va portar a anomenar aquesta forma de banc central com a "model Bundesbank", en contrast, per exemple, amb el model de Nova Zelanda, que té un objectiu (per exemple, un objectiu d'inflació) establert pel govern.

La independència del banc central sol estar garantida per la legislació i el marc institucional que regeix la relació del banc amb els càrrecs electes, especialment el ministre de finances. La legislació bancària central recollirà procediments específics per seleccionar i nomenar el cap del banc central. Sovint, el ministre de finances nomena el governador en consulta amb la junta del banc central i el seu governador titular. A més, la legislació especificarà el mandat de nomenament del governador del banc. Els bancs centrals més independents gaudeixen d'un mandat fix no renovable per al governador amb l'objectiu d'eliminar la pressió sobre aquest per complaure el govern amb l'esperança de ser tornat a nomenar per a un segon mandat.[62] Generalment, els bancs centrals independents gaudeixen d'independència tant d'objectius com d'instruments.[63]

Malgrat la seva independència, els bancs centrals solen retre comptes en algun nivell davant els funcionaris del govern, ja sigui davant el ministeri de finances o el parlament. Per exemple, la Junta de Governadors de la Reserva Federal dels EUA és nominada pel president dels EUA i confirmada pel Senat,[64] publica transcripcions literals, i els seus balanços són auditats per la Government Accountability Office.[65][35]

A la dècada de 1990 hi va haver una tendència cap a augmentar la independència dels bancs centrals com a forma de millorar el rendiment econòmic a llarg termini.[66] Tot i que s'ha dut a terme una gran quantitat de recerca econòmica per definir la relació entre la independència del banc central i el rendiment econòmic, els resultats són ambigus.[67]

Octavian Armașu, governador del Banc Nacional de Moldàvia (BNM), la destitució del qual el 2023 va plantejar preocupacions sobre la independència del banc central a Moldàvia[68][69][70]

Hi ha un consens molt fort entre els economistes que un banc central independent pot portar a terme una política monetària més creïble, fent que les expectatives del mercat responguin millor als senyals del banc central.[71] Tant el Banc d'Anglaterra (1997) com el Banc Central Europeu s'han independitzat i segueixen un conjunt d'objectius d'inflació publicats perquè els mercats sàpiguen què esperar. El populisme pot reduir la independència de facto del banc central.[72] Organitzacions internacionals com el Banc Mundial, el Banc de Pagaments Internacionals (BPI) i el Fons Monetari Internacional (FMI) donen un fort suport a la independència del banc central. Això resulta, en part, d'una creença en els mèrits intrínsecs d'una major independència. El suport a la independència per part de les organitzacions internacionals també deriva en part de la connexió entre una major independència del banc central i una major transparència en el procés d'elaboració de polítiques. L'autoavaluació de la revisió del Pla d'Acció de Serveis Financers (FSAP) de l'FMI, per exemple, inclou una sèrie de preguntes sobre la independència del banc central en la secció de transparència. Un banc central independent puntuarà més alt en la revisió que un que no sigui independent. Els índexs d'independència del banc central permeten una anàlisi quantitativa de la independència del banc central per a països individuals al llarg del temps. Un índex d'independència del banc central és el Garriga CBI.[73]

Crítica

[modifica]

Els bancs centrals han enfrontat crítiques i oposició aferrissades al llarg de la història. Thomas Jefferson desconfiava dels bancs centrals i s'oposava a la seva compra de deute públic, la qual cosa pensava que creava deute a llarg termini, engendrava monopolis i fomentava l'especulació perillosa en contrast amb el treball productiu.[74][75]

Andrew Jackson es va oposar de manera similar als bancs centrals, veient-los com una quarta branca del govern dirigida per una elit. Els va anomenar el "poder dels diners" que buscava controlar el treball i els guanys de la "gent real", aquells que depenen dels seus propis esforços per tenir èxit: els plantadors, els agricultors, els mecànics i els obrers.[76]

Alguns economistes també han expressat la seva oposició a l'establiment de bancs centrals. En el llibre de Friedrich Hayek, Preus i producció (1931), va argumentar que el cicle econòmic era el resultat de l'expansió inflacionista del cicle del crèdit del banc central i la seva transmissió al llarg del temps, el que portava a una mala inversió de capital causada per tipus d'interès artificialment baixos.[77] Murray Rothbard va anomenar els bancs centrals el "motor de la inflació monetària".[78]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Uittenbogaard, Roland. Evolution of Central Banking?: De Nederlandsche Bank 1814 -1852 (en anglès). Springer, 2014-12-29. ISBN 978-3-319-10617-5.
  2. ↑ Blasco, Yolanda. «El Banc de Barcelona i els orígens de la banca moderna a Espanya (1844-1856)» (PDF) p. 5-30. Recerques núm. 54, 2007. [Consulta: 8 gener 2024].
  3. 1 2 Forrest Capie. «The development of central banking». A: Capie, Forrest. The Future of Central Banking: The Tercentenary Symposium of the Bank of England. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 1994. ISBN 9780521496346.
  4. ↑ Stefano Ugolini (2017), The Evolution of Central Banking: Theory and History, London: Palgrave Macmillan
  5. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Eichengreen, Barry; Kakridis, Andreas. «Interwar Central Banks». A: The Spread of the Modern Central Bank and Global Cooperation. Cambridge University Press, 2023, p. 3–39 (Studies in Macroeconomic History). DOI 10.1017/9781009367578.003. ISBN 978-1-009-36757-8.
  6. ↑ Monetary Practices in Ancient Egypt Arxivat 25 April 2017 a Wayback Machine.. Museu dels Diners del Banc Nacional de Bèlgica, 31 de maig de 2012. Consultat el 10 de febrer de 2017.
  7. ↑ Metcalf, William E. The Oxford Handbook of Greek and Roman Coinage, Oxford: Oxford University Press, 2016, pp. 43–44
  8. ↑ Collins, Christopher. The Oxford Encyclopedia of Economic History, Volume 3. Banking: Middle Ages and Early Modern Period, Oxford University Press, 2012, pp. 221–225
  9. ↑ Quinn, Stephen; Roberds, William. How a Ledger Became a Central Bank: A Monetary History of the Bank of Amsterdam. Cambridge University Press, 2023. DOI 10.1017/9781108594752. ISBN 978-1-108-59475-2.
  10. ↑ Quinn, Stephen; Roberds, William (2006), "An Economic Explanation of the Early Bank of Amsterdam, Debasement, Bills of Exchange, and the Emergence of the First Central Bank" Arxivat 3 May 2011 a Wayback Machine., Federal Reserve Bank of Atlanta, Working Paper 2006–13
  11. ↑ Collins, Christopher. The Oxford Encyclopedia of Economic History, Volume 3. Banking: Middle Ages and Early Modern Period, Oxford University Press, 2012, p. 223
  12. ↑ Kurgan-van Hentenryk, Ginette. Banking, Trade and Industry: Europe, America and Asia from the Thirteenth to the Twentieth Century, Cambridge University Press, 1997, p. 39
  13. ↑ History of Sveriges Riksbank Riksbank.com Arxivat 2008-05-04 a Wayback Machine.
  14. ↑ Bordo, M. (December 2007), "A Brief History of Central Banks" Arxivat 3 February 2008 a Wayback Machine., Federal Reserve Bank of Cleveland.
  15. ↑ Committee of Finance and Industry 1931 (Macmillan Report) description of the founding of Bank of England. Arno Press, 1979. ISBN 9780405112126. «"La seva fundació l'any 1694 va sorgir de les dificultats del govern de l'època per assegurar les subscripcions als préstecs estatals. El seu propòsit principal era recaptar i prestar diners a l'Estat i, en consideració a aquest servei, va rebre sota la seva Carta i diverses Actes del Parlament, certs privilegis d'emissió de bitllets de banc. La corporació va començar amb una vida assegurada de dotze anys, després dels quals el Govern tenia el dret d'anul·lar la seva Carta amb un avís d'un any. Les ampliacions posteriors d'aquest període van coincidir generalment amb la concessió de préstecs addicionals a l'Estat."»
  16. ↑ H. Roseveare, The Financial Revolution 1660–1760 (1991, Longman), p. 34
  17. ↑ Bagehot, Walter. Lombard Street: A Description of the Money Market (1873). London: Henry S. King and Co. (etext by Project Gutenberg), 5 November 2010.
  18. ↑ «A History of Central Banking in the United States | Federal Reserve Bank of Minneapolis». Arxivat de l'original el 2019-11-16. [Consulta: 29 maig 2026].
  19. ↑ Clifford Gomez. Banking and Finance: Theory, Law and Practice. PHI, 2011, p. 100. ISBN 9788120342378.
  20. ↑ Michael D. Bordo. Central Banks at a Crossroads: What Can We Learn from History?. Cambridge UP, 2016, p. 1–17. ISBN 9781107149663.
  21. ↑ Michael Stephen Smith. The Emergence of Modern Business Enterprise in France, 1800–1930. Harvard UP, 2006, p. 59. ISBN 9780674019393.
  22. ↑ «Exploring the Currency of 19th Century France: A Glimpse into the Economic Landscape – 19th Century» (en anglès americà). 19thcentury.us, 30-07-2023. [Consulta: 2 novembre 2023].
  23. ↑ «History». Bank of Finland. Arxivat de l'original el 28 October 2014. [Consulta: 28 octubre 2014].
  24. ↑ Niall Ferguson, The House of Rothschild: Volume 1: Money's Prophets: 1798–1848 (1999).
  25. ↑ Gabriele Teichmann, "Sal. Oppenheim jr. & Cie., Cologne." Financial History Review 1.1 (1994): 69–78, online in English Arxivat 29 September 2018 a Wayback Machine..
  26. ↑ Philippe Beaugrand, Henry Thornton, un précurseur de J.M. Keynes, Paris: Presses Universitaires de France, 1981.
  27. ↑ «£2 note issued by Evans, Jones, Davies & Co.». British Museum. Arxivat de l'original el 18 January 2012. [Consulta: 31 octubre 2011].
  28. ↑ Anna Gambles, Protection and Politics: Conservative Economic Discourse, 1815–1852 (Royal Historical Society/Boydell Press, 1999), pp. 117–18.
  29. 1 2 Mary Poovey, Genres of the Credit Economy: Mediating Value in Eighteenth- and Nineteenth-Century Britain (University of Chicago Press, 2008), p. 49.
  30. ↑ Bray Hammond, "Jackson's Fight with the Money Power". American Heritage (June 1956) 7#4: 9–11, 100–103.
  31. ↑ Miklos Sebok, President Wilson and the International Origins of the Federal Reserve System – A Reappraisal. White House Studies 10.4 (2011): 424–447.
  32. ↑ Marcello De Cecco. «Central Banking in Central and Eastern Europe: Lessons From the Interwar Years' Experience». Washington DC: International Monetary Fund, 1994.
  33. ↑ «The Ransom: How a French Bank Captured Haiti». The New York Times, 20-05-2022.
  34. ↑ «Lender of Last Resort». Bank of Canada. [Consulta: 20 març 2013].
  35. 1 2 Goodhart, Charles; Lastra, Rosa «Populism and Central Bank Independence» (en anglès). Open Economies Review, vol. 29, 1, 2018, p. 49–68. DOI: 10.1007/s11079-017-9447-y. ISSN: 1573-708X.
  36. ↑ Smets, Frank «What Horizon for Price Stability». SSRN Electronic Journal, 2000. DOI: 10.2139/ssrn.355585. ISSN: 1556-5068.
  37. ↑ Arxivat 10 December 2022 a Wayback Machine., Central banks raise rates again as Fed drives global inflation fight
  38. ↑ Bodea, Cristina; Higashijima, Masaaki «Central Bank Independence and Fiscal Policy: Can the Central Bank Restrain Deficit Spending?» (en anglès). British Journal of Political Science, vol. 47, 1, 1-2017, p. 47–70. DOI: 10.1017/S0007123415000058. ISSN: 0007-1234.
  39. ↑ Thiemann, Matthias; Büttner, Tim; Kessler, Oliver «Beyond market neutrality? Central banks and the problem of climate change» (en anglès). Finance and Society, vol. 9, 1, 1-2023, p. 14–34. DOI: 10.2218/finsoc.8090. ISSN: 2059-5999.
  40. ↑ «Joint statement by the Founding Members of the Central Banks and Supervisors Network for Greening the Financial System – One Planet Summit» (en anglès britànic). Banque de France, 12-12-2017. Arxivat de l'original el 26 November 2020. [Consulta: 21 novembre 2020].
  41. ↑ «Membership», 12-09-2019. Arxivat de l'original el 19 April 2020. [Consulta: 21 novembre 2020].
  42. ↑ European Central Bank (2020-01-23). "ECB launches review of its monetary policy strategy" (en en). Nota de premsa.
  43. ↑ Lerven, Frank van. «The European Central Bank and climate change» (en anglès). New Economics Foundation. Arxivat de l'original el 27 November 2020. [Consulta: 21 novembre 2020].
  44. ↑ «Weidmann: Central banks do not have a magic wand for saving the planet» (en anglès). www.bundesbank.de. Arxivat de l'original el 19 November 2020. [Consulta: 21 novembre 2020].
  45. ↑ «The Green Central Banking Scorecard». Positive Money. Arxivat de l'original el 29 May 2022. [Consulta: 6 juny 2022].
  46. ↑ Macaire, Camille; Naef, Alain «Greening monetary policy: evidence from the People's Bank of China». Climate Policy, vol. 23, 09-01-2022, p. 138–149. DOI: 10.1080/14693062.2021.2013153. ISSN: 1469-3062.
  47. ↑ Dikau, Simon; Volz, Ulrich «Out of the window? Green monetary policy in China: window guidance and the promotion of sustainable lending and investment». Climate Policy, vol. 23, 08-12-2021, p. 122–137. DOI: 10.1080/14693062.2021.2012122. ISSN: 1469-3062.
  48. ↑ Campiglio, Emanuele; Dafermos, Yannis; Monnin, Pierre; Ryan-Collins, Josh; Schotten, Guido; Tanaka, Misa «Climate change challenges for central banks and financial regulators» (en anglès). Nature Climate Change, vol. 8, 6, 2018, p. 462–468. Bibcode: 2018NatCC...8..462C. DOI: 10.1038/s41558-018-0175-0. ISSN: 1758-6798.
  49. ↑ European Systemic Risk Board.. Too late, too sudden: transition to a low carbon economy and systemic risk.. LU: Publications Office, 2016. DOI 10.2849/703620. ISBN 978-92-95081-24-6.
  50. ↑ «Unburnable carbon 2013: wasted capital and stranded assets». Management of Environmental Quality, vol. 24, 5, 01-01-2013. DOI: 10.1108/meq.2013.08324eaa.003. ISSN: 1477-7835.
  51. ↑ Galati, Gabriele; Moessner, Richhild «What Do We Know About the Effects of Macroprudential Policy?» (en anglès). Economica, vol. 85, 340, 2017, p. 735–770. DOI: 10.1111/ecca.12229. ISSN: 0013-0427.
  52. ↑ Economic Policies since the Global Financial Crisis (en anglès), 2017. DOI 10.1007/978-3-319-60459-6. ISBN 978-3-319-60458-9.
  53. ↑ Schoenmaker, Dirk; Van Tilburg, Rens «What Role for Financial Supervisors in Addressing Environmental Risks?» (en anglès). Comparative Economic Studies, vol. 58, 3, 01-09-2016, p. 317–334. DOI: 10.1057/ces.2016.11. ISSN: 1478-3320.
  54. ↑ Monnin, Pierre «Central Banks and the Transition to a Low-Carbon Economy». SSRN Electronic Journal, 2018. DOI: 10.2139/ssrn.3350913. ISSN: 1556-5068.
  55. ↑ Bernardo, Giovanni; Ryan-Collins, Josh; Werner, Richard; Greenham, Tony. «Strategic quantitative easing» (en anglès). New Economics Foundation. [Consulta: 3 novembre 2023].
  56. ↑ European Central Bank «ECB provides details on how it aims to decarbonise its corporate bond holdings». , 19-09-2022.
  57. ↑ Kehoe, Patrick J.; Chari, V. V. «Modern Macroeconomics in Practice: How Theory Is Shaping Monetary Policy». Federal Reserve Bank of Minneapolis, 01-01-2006. Arxivat de l'original el 2010-05-21.
  58. 1 2 Alesina, Alberto; Summers, Lawrence H «Central Bank Independence and Macroeconomic Performance: Some Comparative Evidence». Journal of Money, Credit and Banking. Blackwell Publishing, vol. 25, 2, 1993, p. 151–162. DOI: 10.2307/2077833. JSTOR: 2077833.
  59. ↑ Fernández-Albertos, José «The Politics of Central Bank Independence» (en anglès). Annual Review of Political Science, vol. 18, 1, 2015, p. 217–237. DOI: 10.1146/annurev-polisci-071112-221121. ISSN: 1094-2939.
  60. ↑ Haan, Jakob de; Eijffinger, Sylvester. «The Politics of Central Bank Independence» (en anglès). The Oxford Handbook of Public Choice, Volume 2 p. 498–519, 2019. Arxivat de l'original el 1 August 2021. DOI: 10.1093/oxfordhb/9780190469771.013.23. [Consulta: 1r agost 2021].
  61. ↑ Walsh, Carl E. «Central Bank Independence». A: Monetary Economics (en anglès). London: Palgrave Macmillan UK, 2010, p. 21–26 (The New Palgrave Economics Collection). DOI 10.1057/9780230280854_3. ISBN 978-0-230-28085-4.
  62. ↑ John Goodman, Monetary Sovereignty: The Politics of Central Banking in Western Europe, Cornell University Press, 1992
  63. ↑ Stanley Fischer, "Central Bank Independence" Arxivat 12 October 2016 a Wayback Machine.
  64. ↑ Who are the members of the Federal Reserve Board, and how are they selected? Arxivat 30 September 2012 a Wayback Machine. U.S. Federal Reserve Board of Governors FAQ, 22 July 2015
  65. ↑ Is the Federal Reserve accountable to anyone? Arxivat 4 February 2014 a Wayback Machine. U.S. Federal Reserve Board of Governors FAQ 17 June 2011
  66. ↑ «Rethinking Central-Bank Independence» (en anglès americà). Journal of Democracy. Arxivat de l'original el 3 May 2020. [Consulta: 5 maig 2020].
  67. ↑ Banaian, Burdekin, and Willett, 1998 "Reconsidering the principal components of central bank independence: The more the merrier?" Arxivat 2 April 2017 a Wayback Machine.
  68. ↑ Report from the Commission to the European Parliament and the Council on the implementation of macro-financial assistance to third countries in 2023, 2024, p. 5.
  69. ↑ https://enlargement.ec.europa.eu/document/download/858717b3-f8ef-4514-89fe-54a6aa15ef69_en?filename=Moldova%20Report%202024.pdf pàgina 49 "No obstant això, la destitució brusca del governador del Banc Nacional de Moldàvia el desembre de 2023 va generar preocupacions respecte a la bona governança econòmica i la independència del banc central. La destitució es va dur a terme d'acord amb la llei moldava, tot i que això no assoleix les millors pràctiques internacionals."
  70. ↑ Fons Monetari Internacional (2024). Country reports: Republic of Moldova. p. 6. ISBN 979-8-4002-9715-1.
  71. ↑ «Fed Appointments - IGM Forum». IGM Forum. Arxivat de l'original el 15 May 2019. [Consulta: 15 maig 2019].
  72. ↑ Gavin, M.; Manger, M. «Gavin, M., & Manger, M. (2023). Populism and De Facto Central Bank Independence. Comparative Political Studies, 56(8), 1189–1223.». Comparative Political Studies, vol. 56, 8, 2023, p. 1189–1223. DOI: 10.1177/00104140221139513. PMC: 10251451. PMID: 37305061.
  73. ↑ Garriga, Ana Carolina «Central Bank Independence in the World: A New Data Set». International Interactions, vol. 42, 5, 19-10-2016, p. 849–868. DOI: 10.1080/03050629.2016.1188813.
  74. ↑ Malone, 1981, pp. 140–143.
  75. ↑ Meacham, 2012, Thomas Jefferson, the art of power, pp. 224–225.
  76. ↑ Sean Wilentz. Andrew Jackson. Internet Archive. Times Books., 2005. ISBN 978-0-8050-6925-9.
  77. ↑ The Austrian Theory of Business Cycles: Old Lessons For Modern Economic Policy?, Oppers, International Monetary Fund
  78. ↑ Rothbard, Murray Newton. Mystery of Banking, The (en anglès). Ludwig von Mises Institute, 2008. ISBN 978-1-61016-384-2.

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Banc central
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Banc_central&oldid=37507280»